Qui paga la solidaritat i la capitalitat de Madrid?

Les negociacions per a la formació d’una majoria parlamentària a les Corts espanyoles han obert, un cop més, el meló de les balances fiscals. Dissortadament, les dades disponibles són poques perquè successius governs centrals han cultivat l'opacitat en molta informació necessària per calcular-les. L'única vegada que s'han calculat oficialment va ser el 2008. En aquella ocasió una comissió d’experts va fixar consensuadament els criteris de càlcul, es va disposar de la informació i es van poder calcular per a l’any 2005 per a totes les comunitats autònomes (CA). En van resultar quatre mètodes: flux monetari (on es fa la despesa) i càrrega-benefici (a qui beneficia la despesa), ajustats per dos criteris diferents de distribució de l’impost de societats i dels interessos del deute. Posteriorment, es van perfeccionar aquests ajustos sota el concepte de “neutralització” (ajust per l’existència de dèficit o superàvit en els comptes públics estatals). 

La Generalitat de Catalunya s’ha esforçat per disposar d’estimacions anuals de la seva balança fiscal amb l’Estat, malgrat les greus mancances informatives derivades de la volguda opacitat estatal. Dissortadament, ja no hem disposat de balances fiscals mesurades pel flux monetari per a totes les CA, tot i que en els moments més intensos del Procés va resultar que els mitjans de comunicació de Madrid donaven per molt bones totes les estimacions de flux monetari fetes des de Catalunya per espantar a tothom davant del perill d’independència de Catalunya.

Què explica el dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat? No hi ha un únic factor, sinó que podríem parlar d’un conjunt de causes, totes elles originades en l’estructura de l’Estat i la seva orientació centralista, uniformitzadora i hostil en algunes CA que, curiosament, són les de parla catalana. Centrats en Catalunya, que és una CA aproximadament un 20% més rica que la mitjana espanyola, hi ha una quarta part del dèficit (diguem que dos punts percentuals del PIB sobre els vuit punts de PIB de dèficit fiscal de mitjana anual) que és el dèficit automàtic per l’efecte redistributiu de les pensions. Les CA més riques aporten més del que reben. Seria l’efecte “solidaritat interpersonal”. Després hi ha un altre quart (dos punts percentuals) que procedeix de les queixes més conegudes: el model de finançament autonòmic, la insuficiència inversora de l’Estat a Catalunya i els diferencials de preus. És allò sobre el qual hi ha més visibilitat pública i sobre el qual se sol discutir més. 

La resta, que ve a ser la meitat del dèficit fiscal –quatre punts del PIB–, és l’aportació catalana al finançament d’altres CA. El podem dividir en dues parts que, per simplificar, podem dir que són de mida aproximadament semblant. D'una banda, hi ha l’aportació catalana al finançament de la capitalitat. Catalunya no és l'única CA que aporta a la capitalitat. Les Illes Balears i el País Valencià també hi aporten. Fins i tot Madrid hi aporta, atès el seu nivell de renda, però el que aporta és en el seu propi benefici. De manera que Catalunya és la principal font de finançament externa de la capitalitat de Madrid.  

De l'altra, hi ha les aportacions catalanes al finançament d’altres CA, aportacions que procedeixen de la redistribució de recursos cap a CA no capitalines. Inicialment eren les CA més pobres que la mitjana. Progressivament, cada cop més CA han esdevingut més pròsperes, però les aportacions catalanes (i illenques i valencianes) han seguit creixent. El cas valencià és particularment dolorós, atès que ha esdevingut més pobre que la mitjana i segueix sent un important aportador a la solidaritat interregional –un espoli pur i dur–. Tanmateix, la solidaritat interterritorial més important cada cop més ja no és la que es fa respecte a les regions més pobres, sinó la que es fa respecte a les regions més riques i no capitalines –les forals–. El volum dels superàvits fiscals bascos i navarresos, que ja esdevé visible en els comptes públics territorialitzats que va publicar el ministeri d’Hisenda per als anys 2011-2014, i que no ha parat de créixer, representa un volum de sobrefinançament comparable al dels recursos destinats a la solidaritat cap a Andalusia i Extremadura. Concerts econòmics i quotes molt favorables han anat fent el seu efecte.

La Comunitat de Madrid també contribueix a aquesta solidaritat, però essent la més rica és més que sorprenent que sigui receptora de recursos públics de Catalunya, les Balears i el País Valencià. Aquestes tres CA contribueixen a tot: a la capitalitat, a la solidaritat amb les CA més pobres i al sobrefinançament de les CA forals.  

Com es pot veure, l’encaix català a l’Estat és molt car i complex, i no se li coneixen contrapartides que la població de Catalunya pugui apreciar. Hi ha molt per millorar i les negociacions per a la investidura de president del govern central són una bona ocasió per corregir l’actual situació.