16/02/2015

El seu país no és tan petit...

2 min

Divendres a la Cadena SER diversos tertulians indignats parlen de Grècia: “És que és molt fàcil establir mesures antiausteritat quan els diners són dels altres”, diu un, aproximadament. “És que hem de recordar que els diners de Grècia també els hi ha deixat Espanya...”, diu una altra, aproximadament. És una idea que es repeteix en moltes tertúlies: “Ara el govern grec pensa readmetre els funcionaris acomiadats, però si es poden permetre aquest, diguem-ne, luxe, és perquè paguen o han pagat els altres. I pagar els luxes dels altres a ningú no li agrada, sobretot quan també la balla magra”.

Els sento i ric, perquè justament aquesta sensació que tenen de cornuts i pagar el beure és la sensació dels catalans independentistes amb Espanya. Però quan es tracta de Catalunya pagant a Espanya en diuen “solidaritat”. Jo també m’indigno com ells quan sento el president de la Junta d’Extremadura, José Antonio Monago, que diu que tornarà la paga extra als funcionaris de la seva comunitat. Amb quina pasta? Com és que té superàvit? Quan la solidaritat sempre va en la mateixa direcció i és obligatòria, llavors ja no és solidaritat, és tribut.

Els tertulians que es queixen que Grècia fa el que fa perquè Espanya paga diran que no és el mateix. Que Catalunya ha de seguir aportant el que aporta en solitari (no demanen el mateix a altres comunitats riques d’Espanya) i rebent el que rep perquè formem part del mateix país, i entre paisans ens hem d’ajudar. És molt lògica la idea. Només hem de saber, ja que els que ajudem som nosaltres, si estem d’acord en els límits mentals d’aquest país. El meu és Catalunya. El seu és Espanya. La meva prioritat és solucionar els problemes dels catalans primer de tot, perquè són la meva família. Em resulta tan il·lògic aportar diners per pagar la paga extra dels funcionaris d’en Monago com aportar diners per pagar la readmissió dels funcionaris d’en Tsipras.

stats