Paisatges de Catalunya. El delta de l’Ebre (1931)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Pau Vila (Sabadell, 1881-Barcelona, 1980) a la primera plana del diari La Publicitat (1-IV-1931). Aquest geògraf excel·lia en el conreu d’una divulgació periodística que conjuminava elements de geografia analítica amb el seu gust per una geografia descriptiva de qualitat literària. Era una fórmula molt apreciada pels lectors de premsa del seu temps. 

 

[...] Els catalans no tenim gaire avinentesa de contemplar un paisatge de planura uniforme. Però sí que podem donar-nos el goig d'enriquir l’esperit amb aquesta impressió quasi insòlita: l'Ebre amb el seu delta ens ofereix la plana perfecta i d'una extensió prou gran per adonar-nos de la monotonia grandiosa de les formes fisiogràfiques i de la varietat de manifestacions de l'activitat humana que s'hi originen. En realitat, el delta de l'Ebre és un con immens de dejecció, emplenador del gran estuari geològic que en començar els temps quaternaris s'endinsava fins a Xerta, encongit, però, pel muntanyar de l'Enclusa i el Montsià, que altrament amb llur socolada comuna li oferien la plataforma rocosa per a asseure-s'hi i expansionar-se. Aquest riu torrentós, encara excavador constant de la seva conca, estesa en una superfície de 84.000 quilòmetres quadrats, transporta, al llarg del seu curs de 930 quilòmetres, iniciat en els límits de Cantàbria, amb l'ajut dels seus afluents pirinencs i ibèrics, quantitats gegantines de sediments mal cubicats fins ara. Les aigües terroses al llarg dels temps no sols han emplenat l'estuari primitiu, sinó que han depassat de molt la línia de la costa. Ara el delta s'endinsa, triangular, com una llança en la mar, i forma un sortint notable que desafia la preeminència al cap de Creus en la regularitat del nostre litoral rectilini. Aquestes terres dèltiques constitueixen un present generós que l'Ebre fa a Catalunya. Són 400 quilòmetres quadrats que altrament no tindríem. De Tortosa a les boques del riu no hi ha menys de 40 quilòmetres; de l'Ampolla a Sant Carles de la Ràpita, més d'una vintena. Són terres jovençanes, en lluita aferrissada amb les aigües que els disputen obstinadament llurs dominis de primera ocupació. [...] Sorres, aigües fluvials i aigües marines es confonen en la gola del riu. Ací els tres elements sostenen una lluita persistent i sorda; ací hi ha la clau de l'avenç dèltic. Per aqueixa boca surten els llots i les arenes que la mar, en voler arrabassar-les, no fa més que llançar-les a la costa i la fa créixer. Aigua i terres es barregen, es travessen, es cobreixen i descobreixen, formant perennement un paisatge incert, amfibi. El dinamisme creador d'aquest contacte de la mar i la costa dona per un moment l'esborronadora impressió de la terra en eixir d'entre les aigües. [...] Hem travessat la plana dèltica més d'una vegada. El marès, quan l'arròs no és sembrat encara, apar una superfície sens fi, d'una grisor llotosa, ratllada només que per alguns pollancres escardalencs, lleus, verticals a l'ampla horitzontalitat de la terra, o tacada de tant en tant per la clapa negra d'una barraca de brossa, aclofada. [...] Al voltant de la plana immensa, pel costat de terra i també vora del riu blanquegen caserius i cases disperses: Camarles, l'Aldea, Amposta, Jesús Maria, la Cava, Enveja. D'elles eixiran les colles de gent de la terra, de gent de València que despullaran de llurs esplets daurats la terra grisa, llotosa, amplament estesa.