El Palace Hotel de Madrid, punt dolç de la vida política i social d’Espanya (1930)

Del reportatge del periodista Juan González Olmedilla (Sevilla, 1893 - Buenos Aires, 1972) aparegut avui fa noranta-cinc anys a Imatges (18-VI-1930). Josep Maria Planes, director d’aquella revista, connectava amb la jove bohèmia literària madrilenya. Era el cas d’Olmedilla, periodista, poeta, traductor i escriptor especialitzat en el gènere eròtic. Planes li va encarregar aquesta peça sobre el Palace Hotel, un dels topants cosmopolites de Madrid més freqüentats per polítics catalans.

–¿Qui deu ésser aquesta dama tan imposant, malgrat la seva planta de turista d'agència, que baixa l'escalinata del vestíbul rodejada d'un núvol de reverències? –Aquesta és l'ex-reina d'Albània, la princesa de Wied, que en casar-se no devia pas somniar que un dia havia d'ésser reina d'un país d'opereta... (El Palace, zona internacional d'ex-sobirans en exili). "Recepción", "Exchange", "Enguiry-Office"... Heus aquí un hall –l'entrada del Palace– on es parlen alhora deu o dotze idiomes. I un esperanto: el del diner. (El Palace, Torre de Babel i Arca de Noé contemporànies). –Hola! ¿Aquí també es cultiva el pintoresc? ¿No és el cambrer encarregat dels còctels de Xerès i Màlaga, aquell minyó espigat que ara surt d'un dels ascensors, amb el seu pantaló bombadet i el gec curt i el barret cordovès d'ales amples que li ombreja el rostre ja prou bru? –No, senyor. Aquest és un milionari ex-matador de braus, que ara baixa de l'habitació ocupada per M. Lenormand, al qual tradueix per un teatre d’avantguarda fundat a Triana. (El Palace, hostatjador d'artistes i escriptors famosos). [...] Un flux i reflux constant de persones que entren i surten. Congressistes de congressos incomprensibles, turistes individuals o en caravanes "tout compris", l'ex ministre Salvatella amb dues senyores de compromís, financers, polítics, aventureres... Una petita República en fi. –Veritable república, evidentment, però... i el Parlament? –Aquí el té!: el veritable Parlament espanyol, fins abans de desaparèixer l'altre, és el del Palace Hotel. Amb el seu hemicicle, el seu saló de conferències, amb els seus corredors xiuxiuejants de rumors transcendentals. [...] –Potser és per això que s'hi allotgen tants catalans... –Naturalment! Els negociants de Catalunya saben que el Palace és el primer dels centres polítics i industrials de la Península i venen aquí a entaular o acceptar la batalla. –Ara que parlem de batalles: en aquella tauleta del fons, va perdre per punts un matx amatori un català "amateur" de tot i amador de totes les senyores. –Aquestes debilitats són gairebé la característica d'Emili Junoy. –Ho ha endevinat. Allà, com li deia, fa una dotzena d'anys que Junoy s'hi asseia per flirtejar amb Raquel Meller. Però va arribar Gómez Carrillo i li va birlar la senyora. [...] –Aquelles senyorasses que ara entren, deuen ésser allò que en diem aventureres, oi? –Evidentment. Ja li he dit que el Palace és una petita República, i no hi ha república possible sense personal d’aquesta mena. Però li diré que més que flors de república pròpiament dita, aquestes senyores són flors de gran hotel. –Vol dir? –La brillantor de les seves mitges i de les seves dents té un no sé què que lliga amb la lluïssor dels coures, dels metalls i de la porcellana. A més a més, els grans polítics, els grans financers, els grans turistes, es trobarien molt desemparats en les immensitats d'un hotel sense la companyia d'aquestes gentils persones.

El gran món no té més remei que assemblar-se a l'opereta. I un gran hotel, fet i fet, sempre semblarà un hotel d'opereta. En canvi, els decorats de les operetes arriben a donar-li la impressió de vegades d'hotels de debò.