Panorames després de la dictadura (1931)
Peces històriques triades Per Josep Maria Casasús
De Josep Maria Lladó (Barcelona, 1910-1996) i acudit gràfic de Josep Costa Picarol (Eivissa, 1876 - Palma, 1971) a L’Esquella de la Torratxa (24-VII-1931). Feia poc de l’adveniment de la República. En el dibuix surt una jove embarassada. La mare li diu: “Que vingui; almenys serà un bon republicà que mai no haurà estat monàrquic, com tots els que hi ha avui”.
El pes ominós de les dictadures que hem sofert, era sens dubte un càstig a la nostra resignació, a la nostra aparent renúncia al dret d’ésser lliures. [...] Malgrat tot, però, a Catalunya conservàrem el distintiu del nostre esperit autòcton, inconfusible i poc propens a la dissolució. Ésser diferents és ésser existents, s’ha dit. I a Catalunya aquesta frase ha pres sempre les proporcions degudes. Aquesta perfecta consciència de la nostra personalitat domina ara amb més potència que mai. Catalunya ha trobat una oportunitat magnífica per a independitzar-se, seguint la generosa influència dels pobles que, donant exemple de fortitud, s’han reivindicat, desintegrant-se dels prejudicis que comporten les arcaiques estructures. Si ara no ens en sabéssim aprofitar, qui pot assegurar-nos que se’ns presentaran ocasions tan excel·lentment propícies? Per això és tan urgent cohesionar la democràcia catalana, amb organitzacions modernes, flexibles, desqualificables, prou aptes per a realitzar el vastíssim pla que ens interessa portar a terme. Aquestes organitzacions no resultaran estèrils si conserven, a través del temps i les circumstàncies, aquesta emoció tan catalana que ens domina. Obligats a sostenir la democràcia, òrgan de la ciutadania, hem de procurar que aquelles inquietuds deixin d’ésser cosa esporàdica per a convertir-se en força impulsiva i permanent, perquè el nostre catalanisme i el nostre republicanisme no han de tenir un caràcter sentimental i romàntic, sinó la ressonància plena de vida de les idees en lluita. Una de les causes fonamentals de la decadència dels partits polítics d’antany, i l’esterilitat dels esforços dels seus més valuosos integrants, radica en què els dirigents supeditaven el programa i les idees del partit a la voluntat pròpia, individual i egoista, sense tenir en compte que l’home és part integrant dels nuclis solidaris, i sense la seva intervenció les organitzacions no tenen raó d’existència. Essent així, fatalment, inevitablement, queia el càstig mitjançant una manca d’ajut col·lectiu. L’única normalitat dels pobles, ara, es concep amb un règim d’amples bases democràtiques, un sistema representatiu de forces equilibrades, en el qual l’opinió circuli lliurement per les artèries dels organismes cabdals. L’únic defecte de la democràcia -remarca Chesterton-és que mai no arriba a ésser prou democràcia. Aquesta frase explica amb prou amplitud i eloqüència tot el significat de la valor democràtica.
