La història de l'omnipresència de les pantalles a l'aula té un origen més o menys directe en la recomanació número 1836 del Consell d'Europa feta pública l'any 2008. Segons els redactors del document, tot i que les eines d'e-learning (l'expressió ja ha passat avall) havien tingut un impacte considerable en l'educació i la formació, el seu potencial a Europa encara no s'havia aprofitat al màxim. L'e-learning englobava mitjans electrònics per a l'ensenyament i l'aprenentatge, tant presencial com a distància. Plantejava noves exigències a les institucions educatives, als docents i als estudiants. Les institucions necessitaven infraestructura tècnica i programari. Els professors havien de rebre formació obligatòria específica, mentre que els estudiants havien de tenir accés als dispositius i materials, i ser formats en el seu ús des de ben joves. Llavors es creia que es generarien recursos educatius accessibles a tothom, combatent així la divisió social. Es va fer una crida als Parlaments perquè donessin suport al moviment "codi obert" i per combatre la suposada bretxa digital. En definitiva, es convidava els estats membres a millorar les tecnologies susceptibles de ser aplicades a l'educació per mitjà de grans inversions. Un dels primers països a apuntar-se amb entusiasme a la recomanació va ser Suècia. També va ser, però, el primer a abandonar-la el 2023 en constatar els seus preocupants (i objectivables) resultats. El govern suec, i més concretament la ministra Lotta Edholm, va aturar tot allò en conèixer múltiples informes on es comparaven grups que funcionaven amb pantalles i altres que ho feien amb llibres. El rendiment acadèmic era significativament més baix en el cas dels primers, sobretot en capacitat memorística, concentració, atenció i comprensió lectora.
A Catalunya, en l'època del conseller Bargalló (2018-2021) es va impulsar el Pla d'Educació Digital de Catalunya 2020-2023, que ja preveia una inversió important en equipament, tot i que la pandèmia en va accelerar la implementació i va fer variar la cronologia. El paper més destacat, en tot cas, el va tenir el conseller González Cambray entre 2021 i 2023. Durant el seu mandat, la Generalitat va destinar uns 200 milions d'euros dels fons europeus Next Generation a impulsar la digitalització de les aules, incloent-hi la compra de 30.000 pantalles interactives. El mateix Cambray va qualificar el fet com "el procés més important d'aportació d'equipaments als centres de tota la història del departament d'Educació". Val a dir que en aquell moment hi havia al departament veritables entusiastes de fer entrar els mòbils a les aules. Penso, per exemple, en la secretària de Transformació Educativa d'aquella època, Núria Mora. En una entrevista a Catalunya Ràdio emesa a finals d'octubre de 2021 afirmava coses que avui poden causar un cert estupor. El centre de l'argument era que el personal es passa el dia grapejant el mòbil i l'escola no pot fer abstracció "d'aquesta realitat". Prefereixo no fer cap analogia amb altres arguments similars que han portat a situacions no gaire positives. Em limitaré a citar un títol del pedagog Gregorio Luri –L'escola contra el món– per mostrar que hi ha altres maneres de plantejar les coses.
Però anem al problema de fons, que, per descomptat, no podem circumscriure abstractament a una tecnologia sinó als seus usos concrets. Des dels seus mateixos inicis, qualsevol podia constatar sense gaires esforços que ni eren "xarxes" ni tenien res a veure amb coses "socials": eren empreses privades dedicades a l'oci relacional, i el seu afany de lucre era el mateix que les empreses que fan cotxes o roba esportiva. Avui són el centre de l'anomenada "economia de l'atenció" (és a dir, de la distracció). Aquestes empreses multinacionals de l'oci relacional van aconseguir una cosa insòlita: que el proveïdor i el consumidor fossin una mateixa persona. Era tota una fantasia turbocapitalista en aparença inassolible, però que s'ha acabat fent realitat. En fer fora les pantalles de l'aula no s'està expulsant una tecnologia, sinó la manera com ha acabat degenerant tant entre els joves com entre els no tan joves. Fa uns anys es deia que qui no estigués a Second Life acabaria sent, tard o d'hora, algú condemnat a la invisibilitat (no citaré, per caritat, l'autor de l'afirmació). El papanatisme tecnològic el carrega el diable i, molt especialment, els interessos del Nasdaq. Les autoritats educatives acaben de rectificar tot foragitant les pantalles de l'aula, però el mal ja està fet: l'economia de la distracció ara és el centre del nostre món.
