Paquita, no sé tu, però jo...

Els dies passen molt de pressa, Paquita... Fa dos dies que ens moríem de calor, ens vam banyar a la platja i alguna nit ens despertàvem per matar mosquits i ficar-nos sota la dutxa, sí o no? I ara, mira. Ja començarem a trobar-nos carbasses decoratives (és que són tan maques...) a les taules dels restaurants, perquè ve la tardor. I als súpers tindran aquelles, les grosses, les de la cinta aïllant negra fent de boca i ulls.

Amb això vull dir, Paquita, que d’aquí dos dies serà Nadal. Farem l’escudella, els canelons, vindran els Reis... I el rei emèrit què? ¿Un altre any lluny de les amants (i de la família) dels “lechazos” i del celler curull que tenia a la Sarsuela? ¿Hem de deixar que el dia dels salts d’esquí, que a les taules hi ha alguna gambeta, aquell pobre home s’estigui als Emirats Àrabs? ¿Hem de consentir que es faci les copetes i els cigarrets d’amagatotis?

Salivant amb la detenció de Puigdemont la justícia espanyola s’ha oblidat de demanar que aquest pobre home, l’avi de l’Elionor, torni al regne. Ni tan sols se’l pot anomenar “exiliat” com a son pare, el comte de Barcelona, que va cedir el fill a Franco, i al fill, cedit a Franco, la corona (era un pack). Passen els dies, i al mòbil rebo notificacions de l’outfit de Letícia, que es veu que va repetir no sé quin model, i de la narcolèpsia que diu en Peñafiel que pateix son espòs. Però no sé res de l’emèrit. I com que el tenim allà, lluny de Sanxenxo, dels amigots, de les copes balón, custodiat per patrimoni nacional, no puc deixar de pensar, Paquita, en l’altre. En el gendre condemnat a presó per res no gaire diferent, que deu pensar: “Però què ha passat???” 

Ah, sí, un altre Nadal sense l’emèrit no, per favor. Que palau no és el mateix sense ell...