Amb el mateix titular, De què parlen de veritat els francesos, a principis d’aquest any la revista Marianne va publicar un dossier. El supòsit era que hi ha una gran distància entre els fets de què informen els diaris i els fets de què es parla a la barra del bar. El setmanari va comparar els titulars a primera pàgina de sis grans diaris del país amb les converses escoltades discretament per tretze periodistes situats en tretze bars de les tretze regions metropolitanes franceses. Sense cap pretensió científica, però seguint allò d’Honoré de Balzac que la barra d’un cafè és el Parlament del poble.
La idea és bona perquè posa de manifest el que intuïtivament ja sabem: hi ha una notable discrepància entre allò de què parlem, també els catalans, i allò que es considera informativament rellevant i de què parla la política. I és en aquesta distància que també es basteix la desconfiança entre el ciutadà privat i el món públic. En una enquesta de Gallup del mes de juliol als Estats Units –lamentablement, el Baròmetre del CEO no pregunta per la confiança en els mitjans de comunicació–, entre les cinc institucions en què menys confien, a més del Congrés, el sistema de justícia criminal i les grans empreses, hi ha la premsa i els noticiaris televisius, amb un 17% i un 11 %, respectivament, de nord-americans que hi confien.
Abans d’analitzar les raons d’aquesta distància, però, cal fer un parell de consideracions. La primera, que allò que diem en les nostres converses obertes tampoc no reflecteix exactament què pensem. Ni tots diem el mateix, esclar. Totes les converses estan condicionades per l’espai on es produeixen. No és el mateix parlar obertament en una cafeteria que fer-ho en un sopar a casa entre amics de confiança, per exemple. A més, parlar també és fer. De manera que quan parlem, més que no pensar, solem buscar la complicitat amb l’interlocutor, a vegades fins al punt de dir el contrari del que pensem per evitar una discussió o per quedar bé. I la segona consideració és per fer palès que també hi ha distància –poca o molta– entre allò de què veritablement parlem i opinem i allò que realment ens interessa i que explica les nostres decisions.
Tanmateix, i tornant a la distància observada entre els temes de les nostres converses i el que prioritzen els mitjans de comunicació, el cas francès no deu ser gaire diferent del nostre, amb algunes particularitats que caldria estudiar. Per exemple, a les barres dels bars francesos sobretot es parla del cost de la vida, de salut i, en tercer lloc, de la inseguretat. En canvi, la premsa parla sobretot d’informació internacional –set vegades més que als bars– o de política –el doble que als bars–, mentre que de la salut en parla gairebé tres vegades menys, i del cost de la vida quatre vegades menys.
Quines són les causes d’aquesta discrepància? En primer lloc, que les converses estan més relacionades amb l’espai privat que no amb el públic, que és el de la premsa i la política. En segon lloc, que cada vegada més la informació és propaganda: la simple transmissió d’allò que els gabinets de comunicació faciliten als mitjans amb intencions estratègiques. I això val tant per a la informació cultural –lligada a les promocions d’espectacles– com per a la informació política –servida i mastegada oportunament pels mateixos despatxos governamentals– o per aquests estudis suposadament científics, d’institucions amb una agenda ideològica precisa o al servei d’interessos econòmics encoberts. I entre més, esclar, hi ha el fet que les nostres converses quotidianes estan interferides per unes xarxes socials guiades per algoritmes pensats per donar-nos la raó i a les quals l’anonimat confereix una falsa autenticitat.
De tot això se’n desprenen tres grans conseqüències. U, que els mitjans de comunicació formals ja no estableixen l’agenda d’allò que és o no és rellevant. Dos, que si els entorns personals ja solen enganyar quan es prenen com a expressió de tota la realitat, també els entorns periodístics, i encara més els polítics, solen viure en una bombolla d’irrealitat, distant de la que es viu al carrer. Segur que hi ha realitats sobredimensionades als mitjans i a la política que tenen la voluntat de “reeducar” o de “fer prendre consciència” al ciutadà, però crec que sovint són biaixos simplement produïts per desconnexió entre uns i altres.
I tercera gran i greu conseqüència: la confiança social es va erosionant. I això impacta en la credibilitat dels mitjans de comunicació i de la política, però també en tota mena de projectes i organitzacions tant econòmics com socials, cosa que els fa molt difícil avançar en cap nou projecte. La desconfiança indiscriminada mata la vida social.
