Si en parlen són ciclistes
Els sento enraonar de lluny, alegres, un xic cridaners, esbufegant, però no gaire. I no els he vist, encara, perquè pugen per la pista forestal, però ja sé que són ciclistes. No són caminadors, ni passejadors (que caminen més a poc a poc) ni corredors, com la meva amiga i jo, que enfilem pel corriolet de la muntanya. I com sé que són ciclistes? Doncs molt senzill. Perquè parlen d’allò.
Em trobo molts ciclistes, cada dia, per la muntanya de Collserola. En grups de dos, de tres o de quatre. Solen ser molt educats, i la majoria, si baixen per un camí, s’aturen en veure gent a peu i t’adverteixen de si encara ha de passar una bicicleta més, o dues, perquè no t’agafi de sobte. Potser l’excés de bicicletes (o de corredors) pertorba la pau del parc, però l’excés de senglars potser també. Tots els ciclistes que em trobo, cada dia, m’avancen, diuen “Bon dia” i segueixen enraonant de les seves coses. I sempre enraonen de la mateixa. Saps que el que ve és un ciclista perquè li sents dir la paraula Wallapop.
Per quina raó els entusiasma tant aquest portal de vendes de segona mà? Per quina raó són els ciclistes homes els que sento sempre parlar d’alguna cosa que s’han comprat o venut per Wallapop? Per què els passejadors de gossos no en parlen, ni els corredors? Per què els ciclistes sí? ¿És la idea de l’aprofitament, del reciclatge? ¿Han hagut de comprar-se cascos, vambes, mallots i accessoris del pedal a Wallapop? Ells mateixos en venen?
“Doncs ho vaig posar a Wallapop!”, deia l’un, avui. I l’altre “Ah, a Wallapop jo també hi vaig posar el rellotge que tenia abans, que no és tan bo com el que tinc ara, que també l’he trobat a Wallapop”, deia l’altre. I jo he pensat: “Sí, sí, sí. Són ciclistes”.
