Parli català a Estrasburg (no a Madrid)
El ministre d’Exteriors espanyol, José Manuel Albares, ha enviat una carta al Parlament Europeu demanant que el català, el gallec i l’euskera (les anomenades llengües cooficials de l’estat espanyol, juntament amb l’oficial-oficial, que és el castellà) puguin ser usats en les sessions d’aquesta cambra. Albares fins i tot especifica en la seva missiva que el govern espanyol es faria càrrec de les despeses derivades de la incorporació d’aquestes llengües, en cas que es produís, al menú lingüístic de l’Eurocambra. D’entrada, després de la barrabassada toponímica al BOE de dimecres passat, aquesta notícia ve a indicar una actitud raonable per part del govern d’Espanya en matèria lingüística. O almenys ho sembla.
El que fa Albares amb aquesta carta és donar curs a un compromís adquirit a la segona (i possiblement darrera) reunió de la taula de diàleg, la del passat mes de juliol, i al mateix temps xutar la pilota cap a Estrasburg, concretament a la mesa del Parlament Europeu, que és l’òrgan que ara ha de decidir si admet o desestima la petició. Si diuen que no (cosa ben possible, atesa la majoria conservadora que actualment hi ha en aquesta mesa), el govern d’Espanya es podrà espolsar la responsabilitat dient (amb raó) que no serà perquè ells no ho hagin intentat. I podrà presumir, fins i tot, d’haver donat satisfacció a una reclamació històrica del catalanisme, o del sobiranisme, o de com en diguin.
Allò que es va acordar a la taula de diàleg, concretament, va ser tramitar aquesta petició al Parlament Europeu i ampliar l’ús de les llengües dites cooficials al Senat: es va rebutjar, en canvi, que es puguin parlar al Congrés de Diputats, on la setmana passada la presidenta Meritxell Batet va tornar a retirar la paraula a una diputada (Pilar Calvo de Junts, en aquesta ocasió) quan va intentar fer la seva intervenció en català, un numeret sempre apreciat a la villa y corte. Al Senat sí que es pot plantejar la qüestió, perquè representa que la cambra alta és àmbit de representació territorial i, per tant, s’hi pot anar a fer territorialisme.
La possibilitat que la petició d’Albares prosperi tindrà a veure directament, com remarcava Mireia Esteve en aquest diari, amb la capacitat de convicció que mostrin els encarregats de defensar-la davant dels membres de la mesa del Parlament Europeu. En l’intent anterior que hi va haver (del 2005, en temps de Zapatero), la proposta va ser rebutjada perquè l’enèrgica campanya en contra que va fer l’eurodiputat Aleix Vidal-Quadras va resultar més exitosa que els arguments a favor. Hi va ajudar de manera poderosa, en aquest resultat, una palmària incongruència: per què han de ser admeses com a llengües d’ús al Parlament Europeu unes llengües que no són d’ús al Congrés de Diputats, i al Senat només ho són amb limitacions? I unes llengües discriminades ja des de la mateixa Constitució de 1978, que estableix el deure de saber l’espanyol, i només el dret d’usar aquestes llengües cooficials, que ni tan sols són esmentades pel seu nom al text constitucional.
