Partits i nacionalisme (1984)

Sóc del parer que el nacionalisme no serà integrador de tots els catalans, o almenys d’una immensa majoria dels que viuen a Catalunya, mentre a Catalunya no hi hagi partits i sindicats demòcrates de totes les opcions polítiques i socials, i que siguin nacionalistes, és a dir, que siguin catalans i només d’obediència catalana; les seves decisions, per tant, cal que siguin preses a Catalunya, i que no estiguin orientades o ordenades, de forma directa o indirecta, des de fora de Catalunya i des del poder central. Això no trenca per a res la solidaritat, que tants cops hem proclamat, amb les altres nacions i regions de l’Estat espanyol, com tampoc no la trenca entre els obrers, ni exclou que els altres partits o sindicats d’àmbit estatal presentin candidats al Parlament de Catalunya o als òrgans dirigents dels sindicats catalans. [...] La mateixa Constitució parla de nacionalitats i regions que integren l’Estat espanyol, i de la solidaritat entre aquestes nacionalitats i regions (article 2n.). Recordem que la Constitució va ser aprovada per consens per la quasi unanimitat dels representants del poble, en el qual resideix la sobirania (article 1r.). La Constitució, per tant, en reconèixer la diversitat dels pobles de l’Estat espanyol, reconeix de fet la diferència d’aquests mateixos pobles en característiques històriques, culturals, lingüístiques, de mentalitat i manera de ser i obrar pròpies, i també de voluntat de ser i de projecte creador de futur, amb un fort sentit de justícia social. [...] Un esperit uniformista i centralista, vigent al govern espanyol almenys des de fa quasi tres segles, ha volgut ofegar i negar aquesta realitat i aquesta diversitat; però no ho ha aconseguit, i això mateix prova que la diversitat és un element constitutiu de l’Estat espanyol. [...] Què més volem els catalans, sinó el ple desenvolupament de tots els pobles de l’Estat espanyol, però això és cosa de cada un d’aquests pobles. Catalunya és una nació, un poble petit certament dins l’Estat espanyol, però té totes aquelles característiques pròpies i diferenciades per a ser-ho; i això justifica les meves afirmacions inicials, com ho creuen moltíssims catalans, inclosos molts dels immigrants. Catalunya té una llengua pròpia i encara que això no és l’element únic per a constituir una nació, i encara que cal reconèixer que una llengua, com una nació, també pot desaparèixer, és necessari tenir present, no obstant això, que una llengua no és només un conjunt de sons, sinó que és l’expressió d’una manera de ser de tot un poble; certament a Catalunya i a Castella no sols es parla un llenguatge fonèticament diferent, sinó un llenguatge mentalment diferent, expressió de dues mentalitats i maneres de ser diferents. Això ho accepten historiadors, filòlegs, psicòlegs, i només és negat per desconeixement de la realitat o per interessos polítics d’un altre ordre.