Les patates braves i el català dels derrotats

L’altre dia seia davant la taula de fusta d’un bar i pensava que em mirava en un mirall. I, esclar, no veia res. Per això de seguida que va arribar aquella dona amb cadira de rodes arrossegada per una altra dona vaig veure que les havia de mirar. Difícil trobar una brusa com aquella. Cordada fins a un coll que no es veia. L’estampat que només porten les padrines des de fa tota la vida. Com les bruses de ma padrina, que quan es muda s’ha de mirar al mirall perquè li digui: va, ja pots sortir. Aquelles bruses de senyora molt antiga però que avui també porten les noies de trenta llargs que no es volen fer grans i creuen que aquestes bruses les fan modernes i joves. La brusa negra. I esquitxada tota com una pluja de dibuixets d’una mena de bastons de colors caramel de majorets. No sé si us la podeu imaginar. Però ella, aquella senyora amb cadira de rodes amb aquella brusa per dur a una festa que no es feia enlloc i amb arracades i collar que l’enfonsaven encara més a la cadira, com una Castafiore de còmic de Tintín, flamenca, eixorivida, coronada amb una permanent made in motlle de permanents de totes les padrines conegudes, aquella senyora, un dimecres a les cinc de la tarda d’un dia d’agost de Georgie Dann rostint-se a la barbacoa de l’asfalt i de gelats suïcidant-se a la vorera, aquella senyora va arribar el cambrer i va dir que volia unes patates braves. Ole, canole.

I la senyora de la cadira de rodes i la dona que la portava van arrencar la conversa tot esperant les patates braves. I ella va dir que en tenia 99. I que l’any vinent, ves, en farà 100. D’anys. I que, esclar, potser, que li diuen, que ja sent, que li volen fer una festa. I l’altra dona, que era com una mena de cuidadora arrossegadora d’aquesta padrina, l’escoltava sense deixar de mirar-la als ulls, melosa, atenta, pacient. I la padrina que enfila i cus, que si els fills, els nets, els besnets... La vida. Ai, la vida. 99, xiqueta, 99. I no es va aturar amb el dipòsit ple de paraules i una veu de fil musical que hi és i no hi és. Va explicar moltes coses com una carretera revirada, zigzaguejant sense fi. I va arribar un moment. No sé ja ben bé de què parlaven. Quan ella li diu de sobte: “Perquè tu ¿si te digo algo en catalán me entiendes?” I la dona que l’escoltava, que l’estirava amb la cadira, amb ullets blaus de país de l’Est, i amb rostre de silenciador, mou la cara com un glaçó que es desfà i diu que sí. I jo em vaig tornar a emmirallar a la taula de fusta.

I vaig veure que ara que a Catalunya, sembla-sembla, que tothom s’està matant, que som com el quadre de Saturn devorant el seu fill, tot com una festa major caníbal, com un bufet lliure carnisser, ja som com dimonis (Mantis religiosa ) assassinant després de la còpula, després del fet, som la família Manson, un Waco a la carmanyola nacional... Tot això són els símptomes de la malaltia del perdre, de la derrota. I oloren la sang, l’hemorràgia, la ferida. I ja surten els zombis que estaven amagats. ¿Els veieu? Tots aquests que feia temps que estaven callats. I els zombis van entrant per les nostres nafres de cada dia des de fa anys i panys: la llengua. I surten tots aquests morts vivents, canalles, mentiders, dolents... dient coses d’aquestes que el català i el castellà a Catalunya es parlen igual, que si la llibertat, que si no es pot obligar a parlar les llengües, que si el castellà no l’ha imposat ningú, que no pots demanar res, que tot bé, súper, però que jo sí i tu no. Com sempre: que tu et moris i que jo visqui. Oi que ja ho veieu, que ja ho sentiu? Als mitjans, a les xarxes, al carrer, al cervell. Surten com escamots sense ànima del cementiri. Els zombis de dins de casa tornen i estan forts. Van a totes. Aniran a totes.

De moment ja ens estan mossegant la llengua. Han obert la boca i no la tancaran. S’aniran arrapant a tot i ens aniran devorant. A poc a poc. Sempre en nom de la concòrdia, el diàleg, la convivència, la llibertat, la democràcia, sempre en nom, recordeu, del jo, sí; però tu, no. Aquesta és la nostra història, la de la llengua, la d’aquesta Espanya de mentida antropòfaga i la d’aquesta Catalunya dessagnada per tanta veritat. Al final, el final independent que ens espera és aquest: menjar un plat de patates braves un dia d’agost de graella satànica, com si celebréssim mudats, endiumenjats, un alliberament nacional de l’estómac patri abans de morir. Sentint-nos com tubercles braus, valents, intrèpids, heroics. Mastegant en silenci. Sense dir res. Només l’onomatopeia, com una ànima en pena, parlarà català: nyam-nyam.