Millor que fill

Torno a la ciutat on vaig néixer per acompanyar la meva mare a l’hospital els dies que dura la seva recuperació després d’una operació

Torno a la ciutat on vaig néixer per acompanyar la meva mare a l’hospital els dies que dura la seva recuperació després d’una operació. Aquesta ciutat de Castella, on cossos humans passegen enfundats en abrics de pells d’animals que mai van viure en aquesta regió i on les cases tenen les finestres cobertes de banderes espanyoles, m’aterreix. Em dic que la pell dels estrangers acaba convertida en abric. I que la pell dels que van néixer allà es transforma un dia o un altre en bandera nacional. Passem els dies i les nits a l’habitació 314. L’hospital ha estat renovat recentment i, tanmateix, la meva mare insisteix que aquesta habitació li recorda aquella on va donar a llum quan jo vaig néixer. A mi, precisament perquè no em recorda res, aquesta habitació d’hospital em sembla més acollidora que la casa familiar, més segura que els carrers comercials, més festiva que les places eclesiàstiques. Als matins, després que el metge hagi passat a fer la visita, surto a fer un cafè amb l’excusa que, a l’hospital, situat en una zona gairebé descampada, no hi ha cafeteria. Vorejo el riu Arlanzón fins a la cafeteria més propera sota un fred radiant que els castellans anomenen “ sol de uñas”. Respiro un aire gèlid, però perfectament net, que arrossega l’ansietat que se m’amaga al pit.

No és fàcil ser el fill trans d’una família catòlica a la qual van ensenyar que Déu tria i que no s’equivoca

Ser el fill trans d’una família catòlica i espanyola de dretes no és fàcil. El cel castellà és gairebé tan nítid com a Atenes, però a Grècia el blau és cobalt, aquí acer. Cada matí surto i penso a no tornar. A desertar de la família com es deserta d’una guerra. Però no ho faig, torno i ocupo la cadira del familiar acompanyant que em va ser assignada. De què serveix que la raó s’avanci si el cor es queda, deia Baltasar Gracián. A l’hospital, des de les dotze fins a les vuit, se succeeixen les visites. L’habitació d’hospital es torna un teatre públic en el qual la meva mare i jo lluitem, no sempre amb èxit, per restablir els rols. Per presentar-me, la meva mare diu: “És el Paul, el meu fill”. La resposta és sempre la mateixa: “Em pensava que només tenies una filla”. Davant d’això, la meva mare afegeix, mentre mou els ulls cap amunt i cap a la dreta intentant imaginar una solució enmig d’un carreró sense sortida retòric: “Sí, tenia només una filla i ara tinc un fill”. Un dels visitants respon: “Ah, és el marit de la teva filla, no sabia que estigués casada, enhorabona...” És llavors quan la meva mare entén que s’ha equivocat d’estratègia i fa marxa enrere com qui intenta recollir a tota velocitat el fil d’un estel que ja vola massa lluny. Afegeix: “No, no, no estava casada. És la meva filla...” Calla durant un segon en el qual jo deixo de mirar-la, i després segueix: “És la meva filla, que ara és... el meu fill”. La seva veu dibuixa una cúpula de Brunelescchi que puja en dir filla i s’estavella en dir fill. No és fàcil ser mare d’un fill trans en una ciutat on tenir un fill marieta és pitjor que tenir un fill mort. I després són els ulls del visitant els que giren en totes les direccions, abans de respondre amb un curt sospir. De vegades somric: em sento un Louis de Funès en una pel·lícula de ciència-ficció -que és la meva vida-. Altres vegades l’estupor em guanya. Ja no es parla de la malaltia de la meva mare. Ara la malaltia soc jo.

No és fàcil ser mare d’un fill trans en una ciutat on tenir un fill marieta és pitjor que tenir un fill mort

No és fàcil ser el fill trans d’una família catòlica a la qual van ensenyar que Déu tria i que no s’equivoca. I que decidir una cosa diferent és portar la contrària a Déu. La meva mare ha renegat de la doctrina de l’Església. Diu que una mare és més important que Déu. Segueix anant a missa els diumenges, per descomptat: hi va a fer els seus comptes amb el més enllà, diu, i en això l’Església no té per què ficar-s’hi. Ho diu en veu baixa, sap que blasfema. No és fàcil ser mare d’un fill trans quan es viu en una comunitat de veïns de l’Opus Dei. Em sento en deute amb ella perquè no soc ni puc ser un bon fill. Soc més bon cuidador que fill, penso, mentre aixeco els peus d’aquesta dona que és la meva mare com si no ho fos per millorar la seva circulació sanguínia. Soc més bon informàtic que fill, penso, mentre li actualitzo les aplicacions del telèfon, li reordeno la pantalla i li instal·lo alguns sons nous. Soc més bon perruquer que fill, sospito mentre recullo els cabells d’aquesta dona que és la meva mare com si no ho fos en forma de monyo cap enrere, esponjant-li els del front per donar-li volum. Soc més bon organitzador de fotografies de grup per enviar a les seves amigues que han passat dels 80 i que ja no poden venir a veure-la que fill. Soc més bon noi dels encàrrecs que fill. Soc més bon buscador del vídeo de l’última actuació pública de Rocío Jurado que fill. Soc més bon lector de diari local que fill. Soc més bon plegador i guardador de roba de senyora que fill. Soc més bon netejador de banys que fill. Soc més bon infermer de nit que fill. Soc més bon airejador d’habitacions carregades que fill. Soc més bon buscador de claus perdudes en un bolso que fill. Soc més bon comptador de pastilles que fill. Soc més bon apujador i abaixador de llits que fill. Soc més bon fotocopiador de pòlisses mèdiques que fill. I tot això, tenir cura, pentinar, arreglar ordinadors i telèfons, baixar vídeos, buscar claus, fer fotocòpies... em calma, m’ordena, em descansa.

Més continguts de