El perill que ens assetja a tots
Prohibit criticar el rei. Ho ha dit ni més ni menys que el Tribunal Constitucional adreçant-se ni més ni menys que al Parlament de Catalunya. Com a ciutadà català em sento censurat. Com a ciutadà espanyol em donen una raó més per renunciar a la meva ciutadania.
Un rei de les opinions del qual no es pot discrepar és un rei feble, sense autoritat. Si el gran pilar institucional d’Espanya, la monarquia, l’han de protegir prohibint que uns representants del seu poble el reprovin, tenen un problema greu. En general, quan prohibeixes una opinió aconsegueixes l’efecte contrari: reforçar-la. O sigui que el TC, un cop més, dona aire al sobiranisme català i aconsegueix que el rei sigui més llunyà, no ja dels independentistes sinó de qualsevol persona amb un mínim sentit democràtic. Una democràcia parlamentària no pot permetre’s emmordassar així un Parlament. El que han fet és propi d’una mentalitat autoritària, d’aquells que creuen que hi ha poders intocables. Una cosa és el respecte a l’autoritat, que emana del degut respecte a la persona, i una altra de ben diferent és no poder discutir les seves opinions o mètodes. De fet, exercir l’autoritat vol dir haver-se de guanyar el respecte en tot moment, i això es fa entenent l’exercici del poder com un servei, escoltant i acceptant les crítiques.
Un altre gest de mentalitat autoritària preocupant és el que es desprèn del tipus de negociació que està duent a terme Pedro Sánchez per aconseguir la seva investidura: vull els teus vots, Iglesias, però no et vull a tu; vull la vostra abstenció, senyors de la dreta, perquè si no tot s’enfonsa; no vull negociar res amb vosaltres, independentistes catalans, ni vull el vostre suport -de fet, vosaltres sou la maldat encarnada per a Espanya-, però arribat el moment, si cal, us haureu d’abstenir. Amb tanta altivesa s’està carregant l’autoritat que s’havia guanyat a força d’audàcia, batallant primer contra els poders fàctics del seu partit i després batent-se i guanyant la dreta a les eleccions. Però sobretot la seva actitud em sembla fruit d’una concepció autoritària de l’estat i del poder. Jo haig de ser president, jo soc l’estat, sabeu que acabaré ostentant el poder i per tant vosaltres, súbdits meus, em deveu lleialtat i obediència. Pactar? Negociar? Dialogar? Cedir? Posar-se en la pell de l’altre? Va home va! Jo he vingut a guanyar i a manar a la meva manera, que és l’única possible.
L’altre autoritarisme que patim és el que senyoreja en l’alta magistratura judicial. Què ha bategat, si no, rere les formes cerimonioses i mel·líflues de Marchena durant el judici al Procés? ¿Com pot un tribunal acusar de violència un conjunt de polítics declaradament pacifistes? Quina autoritat li queda al garant de la llei quan la violenta retorçant-la? Això és autoritarisme judicial. És fer servir el poder -en aquest cas la interpretació de la llei- no per impartir justícia sinó per mostrar autoritat; no per castigar fets sinó opinions.
L’aire dels temps és aquest: prohibició, censura, exclusió. És un aire viciat, densament intolerant, en què el poder s’exerceix amb una enervant suficiència i sempre contra algú. No a favor de tots, no pensant en el respecte a les diferències, en les raons i sentiments diversos. Aquest tarannà autoritari s’infiltra en les actituds d’uns governants i jutges i manaires de tota casta que veuen arreu o enemics o súbdits. Sembla com si en lloc de tenir autoritats públiques estiguéssim sota la voluntat de petits reietons altius i milhomes. Penso en Trump, esclar. Ell és el cas més extrem i vistós perquè mana al país més poderós. Però la boira autoritària no és una exclusiva seva ni de Putin o Vox. És una taca insidiosa que s’escampa arreu. Ningú no n’està a recer. Vigileu!
