El periodisme tràgic (1927)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949) a 'La Publicitat' (7-I-1927). Descriu una malaltia periodística crònica: la rellevància atorgada als crims. Un fenomen atàvic. Tobies Peucer, autor de la tesi doctoral sobre periodisme més antiga que coneixem, presentada a Leipzig el 1690, ja va analitzar l’atracció morbosa pels crims que sent una part dels lectors de premsa. Tres-cents anys després Nordenstreng ho atribuïa al fet que els periodistes prioritzen les “necessitats informatives subjectives” (allò que el públic vol saber) per sobre de les “necessitats informatives objectives” (allò que el públic ha de saber). Imatge: capçalera d’una pàgina esmentada en el text.

Hom ha discutit moltes vegades la qüestió dels relats i reportatges de crims i desgràcies en la Premsa. Els diaris han de publicar extensament els fets de la crònica tràgica? Han de servir als lectors, a cada moment, el plat de sang i fetge? Ens ha vingut a les mans un exemplar de La Libertad, de Madrid. Érem a la taula de l'Ateneu Barcelonès. Maquinalment, hem anat resseguint els epígrafs de la fulla madrilenya. I ens ha colpit l'enorme abundància d’epígrafs de caràcter tràgic. N'hem trobat a totes les planes, i de totes les mides. Allò era un museu del crim i de la catàstrofe. Volem citar els epígrafs que més ens han emocionat... A la primera plana trobem "Una família aixafada". A la tercera –la més horrible– llegim en lletres grosses a dues columnes: "Espantosa tragèdia: a l'Hospital de Ribadeo tres ancians són assassinats per un altre malalt". A la mateixa plana, llegim unes altres lletres també grosses i a dues columnes: "Jornada sagnant". Es tracta de desgràcies d'automòbil, amb morts i ferits. [...] Guaitem la quarta plana, i veiem entre altres “El crim d'Aravaca" [...]. I fins en la darrera plana, tocant els anuncis, llegim: "Destrossat per un tren". Tot això en un sol número. I si haguéssim de citar tots els epígrafs anàlegs que el dit número conté, ompliríem la meitat de l'espai reservat a aquesta crònica. No som partidaris de suprimir o de reduir sistemàticament a poques ratlles les notícies de la crònica negra, que forma part del conjunt diversíssim de la vida social. Però encara som menys partidaris d'inflar-les i de fer-les destacar. Quin efecte ha de produir damunt del lector la visió d'aquests epígrafs tràgics i la lectura d'aquestes informacions, d'un melodramatisme barroer i sovint grotesc? Si la importància donada a aquesta informació és profitosa per als diaris, cal formar-nos un tristíssim concepte de la mentalitat del públic. En tot cas, l'explotació periodística de la voracitat de fets sangonents no honora la Premsa. "El públic ho vol", se'ns dirà. Però no tots els gustos del públic –d'una part del públic– poden ser atesos. Tot complaent els lectors de mal gust, hom espatlla el gust del lector que el conserva sa. Els diaris de París tenen fama de ser "criminalistes". Ho són, en efecte, molt més que els de Londres, Brussel·les, Ginebra, Berlín, Roma o Milà. Tanmateix, el “criminalisme" tendeix a minvar en la Premsa francesa. Al contrari, alguns periòdics de Madrid i de Barcelona mostren una creixent tendència a les informacions que degoten sang. Que la vida és així? No, no! En el conjunt de la vida ciutadana, els crims i les desgràcies representen una part molt més petita que la proporció de l'espai que hi destinen els periodistes de l'horror.