20/05/2023

I si ens quedem sense ocells?

2 min
Un pardal en una branca

Un estudi publicat fa poc ha conclòs que l’agricultura intensiva és la principal causa de la desaparició de molts ocells a Europa –de la pèrdua de gairebé el 60% dels ocells en els darrers quaranta anys a les zones agrícoles–. L’estudi també esmenta, com a causes secundàries, la urbanització i la pujada de les temperatures, però és molt significatiu que la principal causa, de molt, sigui com mengem: l’agricultura intensiva. És a dir, els monocultius (sistemes de producció agrícola-ramadera amb un ús molt intensiu de productes químics).

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La immensa majoria de les grans extensions d’un sol cultiu són molt intensives en fertilitzants i pesticides, que contaminen la terra i l’aigua del subsol, i eliminen massivament insectes i altres invertebrats, que són precisament la dieta bàsica de molts ocells de camp. Els ocells que mengen llavors, o els omnívors, no ho tenen millor. Les llavors es contaminen dels agroquímics i els seus tòxics s’acumulen al cos de les aus que les ingereixen, la qual cosa les emmalalteix i debilita, i les acaba matant. La neteja de marges, que a més massa sovint es fa amb herbicides, s’afegeix a aquesta guerra que semblem haver declarat als ocells de camp –i no només a ells.

A casa nostra els principals monocultius són de cereals i de farratges, que constitueixen gairebé el 75% de la producció agrícola catalana. Més de la meitat de tots aquests cultius (tots els farratges i una part dels cereals) no són per alimentar-nos a nosaltres, sinó als animals que explotem per menjar. Una gran part d’aquestes terres podrien ser retornades als ocells, i a molts altres animals, si ens passéssim a una dieta sense crueltat animal. Conrear hortalisses, llegums, tubercles, etc. per a consum humà requereix globalment menys terra, menys aigua i és perfectament possible sense agroquímics, com demostren una colla de pagesos catalans. 

Però moltes persones no volen canviar de dieta, ho consideren una imposició o fins i tot un risc. Alegres, esperen que algun dia puguem tenir agricultura intensiva ecològica, la qual cosa és gairebé un oxímoron, però fins i tot si això fos possible els grans monocultius seguirien sent pobres biològicament, com tot el que és homogeni, i necessitarien igualment expulsar-ne els ocells, molts dels quals frisen pels brots tendres de les plantes. Per això els grans monocultius i les poblacions sanes d’ocells no són compatibles. Hem de triar. Per què triar els ocells?

Escric això mentre un pardal pica les llavors d’una Aptenia que tinc a l’ampit de la finestra i un rossinyol canta al til·ler del costat. Això em dona felicitat. Aquest podria ser un motiu. Els ecologistes ens diuen que sense ocells perdem serveis essencials per a l’equilibri mediambiental. Aquest podria ser un altre motiu. Però ambdós motius són força egoistes, fins i tot el segon, perquè si l’equilibri mediambiental ens preocupa és sobretot perquè veiem la nostra supervivència en perill. Us proposo un tercer motiu, altruista i molt més racional: per obligació moral. Perquè la nostra raó ens diu que el comportament correcte no és només no perjudicar, sinó ajudar tots els éssers vius amb capacitat de patir que ho necessitin. I els ocells ens necessiten. 

Núria Almiron és codirectora de l'UPF - Centre for Animal Ethics
stats