El pertinaç mestre Espinàs
Dels que escrivim columnes a la premsa en diem, lògicament, columnistes. També articulistes, col·laboradors, opinadors, o, en llenguatge pompós i cursi, creadors d'opinió , cosa que és una gran barbaritat: l'opinió no es crea perquè és com el cul, que cadascú té el seu. Per tant, si no hi ha creadors de culs, tampoc no n'hi ha d'opinions. Hi ha gent, això sí, que tenim el privilegi (i la responsabilitat) de poder exhibir no els nostres culs, que no interessen a ningú, sinó les nostres opinions en aquests espais que se'n diuen columnes, i de raonar-les i argumentar-les perquè els lectors (és a dir, vostès, que són els que donen sentit a aquest ofici) puguin contrastar les seves pròpies opinions amb les de l'articulista. Per això els lectors, que al cap i a la fi som tots (la majoria dels columnistes també llegim altres columnistes que no som nosaltres mateixos), seguim un o altre opinador: perquè ens corrobora en les nostres conviccions, perquè ens les desmunta o bé perquè ens irrita i ens permet la petita catarsi de titllar-lo de burro. Una altra cosa és que, a força d'opinar, alguna vegada se'ns escapi alguna relliscada i acabem ensenyant els peus (o el cul). Tal com suggeria unes línies més amunt, aquest és un ofici que conté un ingredient inevitable d'exhibicionisme.
El menys exhibicionista dels columnistes deu ser Josep Maria Espinàs, a qui d'ara endavant anomenarem el mestre Espinàs. No crec que el mestre hagi ensenyat mai públicament els peus ni cap altra part de la seva anatomia, ni física ni moral, i això que, entre les seves col·laboracions a l' Avui i a El Periódico , porta 36 anys escrivint un article diari. És una disposició, una mirada sobre el món que s'exerceix cada dia, i que cada dia pot ser comunicada, expressada amb paraules elegants i ben escollides. Això i no una altra cosa és el que ha fet el mestre Espinàs durant 36 anys amb la seva columna. L'escriptor César González Ruano, que va escriure més de deu mil columnes d'opinió, solia dir que aquesta feina només té un secret, que és el mateix que el de les salsitxes: que estigui ben lligada per dalt i per baix, i, pel mig, posar-hi el que sigui, a condició que tingui substància. El mestre Espinàs, a qui mai li ha faltat la substància, hi podria afegir d'altres secrets, que ell ha practicat amb excel·lència: dir sempre la teva veritat, no voler fer passar mai gat per llebre, no voler fer de totòleg, ser honest i escriure bé.
La comprovació d'aquests secrets no té cap secret: es troba perfectament constatada en el llibre Una vida articulada , de Josep Maria Espinàs, que conté una selecció magníficament presentada d'aquests 36 anys d'articulisme, i que avui presenta -com sempre- la benemèrita editorial La Campana, de la conspícua Isabel Martí. 500 pàgines de plaer per a qui li agradin la discussió raonada (i sí: ben articulada) i la bona literatura periodística. I festa de precepte per als que intentem escriure un article cada dia sense ensenyar res massa indecorós. Enhorabona, mestre.
