'Tot pesa massa': carta a la Grossa de Cap d'Any
La més digna de tota aquesta història de la loteria catalana em sembla que ha estat vostè, Grossa, que és l’única que ha entès des del primer dia que això era una conya marinera. Els altres hem confós una rifa amb una segona Marató i amb una nova ocasió per exercir aquella superioritat moral que tant ens agrada.
Una loteria publicitada durant mig any, promoguda per uns consellers que assisteixen al sorteig amb el mateix ànim amb què col·laboren en el Gran Recapte d’Aliments o que despengen telèfons el dia de la Marató; una loteria empesa per un periodisme que hi rema a favor, que a vegades explica les coses que volem que passin i no les que de veritat passen; una loteria, aquesta, que dimecres va acabar de la pitjor manera: no podent oferir allò que li dóna sentit, el premi, la Grossa.
I, malgrat tot, el que va passar em sembla un bon final. No per la ficció que la Grossa, no tocant a ningú, ens hagi tocat a tots, sinó perquè està bé que hi hagi coses que no ens surtin bé. Per deixar de ser exemplars. Per no presentar-nos sempre com els bons enfront dels dolents, els cultes davant dels incultes, els demòcrates contra els retrògrads, els que donem lliçons de civisme a un món que diem que ens mira. Doncs sí, a vegades fem coses que freguen el ridícul. I no passa res.
Tenim tendència a revestir fins allò més insignificant d’una transcendència que potser no cal. Tot pesa massa. Una loteria és una loteria, i punt. Encara que sigui catalana. No és ni una estructura d’estat, ni un pas cap a la independència, ni una iniciativa que ens hagi de fer sentir especialment orgullosos. És un joc. Si vols hi jugues i si no, no. Un joc per il·lusionar-se, per divertir-se i per no perdre el sentit de l’humor. Ni quan perdem.
Per això em va agradar que vostè, Grossa, fos la imatge de la nova loteria catalana. Era una aposta per la lleugeresa, amb un nom que et remetia al gordo i una imatge que era la caricatura de la tieta catalana, que tots coneixem i reconeixem. Aquest any la publicitat ha tornat a ser esplèndida. Ms. Grossa, what’s the secret of your lottery?, li preguntava la reina d’Anglaterra. L’han passejat per fires i mercats, platós de tele i palaus de la Generalitat. Però la Grossa no s’ha fet més grossa. La campanya és millor que el producte. L’actriu li dóna mil voltes a la pel·lícula. Tenim una nova icona del kitsch català i molts dubtes sobre el futur d’aquesta loteria.
P.D. S’imposa, doncs, començar a pensar en una possible reconversió laboral, en el cas que vostè hagués de passar pel tràngol de sobreviure a la Loteria de Cap d’Any. Que no l’arraconin, sisplau. Que li deixin fer quilòmetres per Catalunya, com el Pujol de les bones èpoques. Que li facin un lloc a casa les Catalines, a Polònia.
