Petita història del capitalisme financer
EL MEU IAIO va treballar tota la vida en feines manuals: va fer de barber, de picapedrer, de carreter, va veremar a França i, finalment, va collir taronja a Borriana, on es va establir i va fundar una família. En la majoria de les ocasions es cobrava al dia o la setmana, i amb aquesta economia modesta va estalviar, dia a dia, per poder-se finalment comprar un pis a la dècada dels seixanta. Tot i ser comunista, el meu iaio tenia una moral tradicional i una ètica del treball insubornable. Cap al final de la seua vida el van convèncer per vendre aquell pis atrotinat i així comprar-ne un altre de més confortable. El resultat va ser que amb aquella operació de venda el meu iaio va guanyar més diners que en tota una vida de treball abnegat que li havia deixat marques indelebles a les mans. I això el va torturar fins al final dels seus dies perquè sabia, en el fons, que aquells diners no havien estat ben guanyats, sinó que més aviat eren producte d'un engany, d'un miratge provocat per allò que ell tan abominava: el mercat capitalista.
La bombolla immobiliària ens va convertir a tots en còmplices d'una bogeria en què els ingressos d'una persona cada vegada tenien menys a veure amb el producte del seu treball. Per això quan ara algú diu que els sous que es pagaven al sector financer eren "ajustats al mercat" no puc reprimir un mig somriure. Sobretot perquè eren els mateixos directius els que decidien els paràmetres d'aquest "mercat" i s'autofixaven els sous. Així fins i tot el meu iaio s'hauria fet capitalista.
