25/10/2021

Peyu, més audàcia, sisplau

2 min

Dilluns al matí el director de TV3, Vicent Sanchis, compareixia al Planta baixa per donar la versió oficial de la polèmica al voltant del programa Bricoheroes i la censura d’un gag on el personatge d’en Peyu, quan li demanaven què li faria il·lusió si fos milionari, admetia: “Em cardaria gràcia que me la xupés Letizia Ortiz”. L’acudit, a més, contenia una segona part, prèviament eliminada pel mateix Peyu, on es feia referència a que l'hi xupés una de les infantes, menor d’edat.

Sanchis va aclarir que no es tractava de censura sinó d’establir uns límits en els continguts d’una televisió pública. I que aquests límits no tenen a veure amb la monarquia o la por a l’escàndol polític. I té raó. A la televisió pública no hi cap tot. L’astracanada d'en Peyu és inequívocament masclista. Denigra les dones. Però en Peyu ha considerat en el seu comunicat que l’acudit és ”irreverent” i el seu humor és “transgressor i atractiu”. I en un despropòsit argumental ha adduït que la burla no és masclista perquè el desig de la xuclada s’atribueix als deliris del seu personatge si fos milionari, i ja sabem tots com són els milionaris. Ehem. 

La broma d'en Peyu és dolenta, barata, barroera i fàcil. Però com que apunta a la monarquia pretén que ens l’empassem com una delicatessen ideològica, antimonàrquica i valenta quan en realitat no té ni uns mínims d’enginy. Quan amb l’humor optes per fer servir la destral has de procurar que el context ho justifiqui i revestir la història d’uns arguments que, en el moment precís, justificaran l’ús de la màxima duresa i irreverència. Però el diàleg entre en Jair i en Peyu era tou i absurd i l’acudit masclista el van entaforar allà al mig amb una gratuïtat pròpia dels guionistes més vulgars i maldestres. L’estàtua d’or de la cabra que ha quedat en la versió original fa més gràcia. 

L’acudit d'en Peyu no era transgressor. Al contrari. Era caduc. Anhelar mamades ja ho feien Esteso i companyia. I apuntar a la Corona sovint és més fàcil que disparar contra els súbdits perquè l’astracanada te la sustenta l’esperit republicà i això li dona una disfressa de fals coratge. Però el que fa en Peyu és utilitzar la Corona per dissimular un acudit dolent. En Peyu tampoc pot al·legar gaires conspiracions en contra seva quan a l’ens públic hi ha tingut programa propi de tele, li han encarregat especials, hi fa col·laboracions habituals, té un programa de ràdio i porta tres temporades fent-hi Bricoheroes

La televisió pública ha de tenir uns límits. I en aquests límits no hi entren el masclisme ni els seus derivats. I si a en Peyu no li sembla bé, pot provar sort a 8TV, que pel que hem vist, allà són de màniga ampla amb el masclisme i altres fòbies. Si deixem que l’acudit de la xumada d'en Peyu formi part dels continguts de la televisió pública estarem obrint la porta a molta altra deixalla. Per descomptat, la televisió pública sí que ha d’incloure l’humor transgressor i la irreverència, però quan ho faci esperem que tingui molta més intel·ligència i audàcia.

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió
stats