Un dia, deuria ser l’estiu de l’any 1998, en unes vacances a la muntanya, al Pirineu, em va caure a les mans un llibre d’aquests que expliquen la biografia d’una persona famosa.

L’autor era un cineasta americà, o potser era músic, o potser era del món de l’esport... No sabria dir-ho amb certesa, però sí que sé de ben segur que era molt conegut a nivell mundial i que narrava amb detalls la seva pròpia experiència amb el càncer. Parlava de la vivència als hospitals, i de la relació amb tot el personal sanitari.

Suposo que per això em va cridar l’atenció.

Tanmateix, el llibre era com tots aquests llibres de famosos. De fet, ara tampoc no recordo si era d’un sol autor o de diversos: “ Famosos con cáncer ”. Testimonis tràgics que descriuen amb tots els detalls la seva lluita per la vida. Vides malaltes que expliquen l’esforç del seu dia a dia amb il·lustracions biogràfiques dels mals que pot ocasionar la radioteràpia, i sobretot la quimioteràpia. Imatges quirúrgiques, unitats d’oncologia, fotografies de metges, amics, familiars. I capítols sencers dedicats a la nostra professió. O, si més no, a mi em va semblar que en parlava gairebé al llarg de tot el llibre.

La infermera, talment com qui parla d’un àngel.

I té un somriure brillant i uns ulls atents i uns dits que palpen acuradament i sense pressa els diferents i difícils trajectes venosos gavanyats per tantes punxades, i després col·loca el torniquet 10 cm - 15 cm per sobre de la zona que ha triat, però sobretot evitant una excessiva compressió, i mentrestant em diu: “Obre i tanca el puny amb força perquè així serà més fàcil”. I em toca una mica la mà i em diu: “Tens fred?” I tot seguit amb els dits em fixa la vena per canalitzar-la. I quan la medicació de quimioteràpia entra a dins meu, gota a gota, la infermera em mira als ulls amb aquella mena de consol que treu la por.

Em sento acomplexada de reclamar constantment els drets propis del col·lectiu, que pateix la solitud de la invisibilitat social

Ella és la protagonista del llibre.

O, si més no, aquest és el record que a mi me n’ha quedat amb el temps, ja que, encara que sembla impossible de creure, just a la plana central del llibre hi havia la fotografia d’una infermera. Una infermera a pàgina sencera, amb una bata blanca i la postura relaxada. I el seu nom i el seu cognom, el departament de treball i l’hospital, i la ciutat. Una identificació clara a peu d’imatge.

Una infermera segura de ser-hi.

I ara, amb el full en blanc per iniciar el meu article, que vol parlar de la infermeria, m’ha vingut al cap aquest record de l’any 1998. De fet, no sabria dir amb certesa si el llibre explica exactament tot això que acabo d’escriure, però el temps ha dibuixat aquesta manera de veure-ho a dins meu, gairebé integrada en el dia a dia.

No crec que sigui més especial una infermera americana que una infermera catalana. Perquè em consta que allà també és una professió que utilitza el mètode científic per portar a terme el procés de curar a partir d’una valoració del problema a fi i efecte d’establir un diagnòstic i aplicar un tractament centrat en les necessitats de la persona, amb una visió integral. Per tant, la infermeria, aquí i a la resta del món, diagnostica i cura: aquesta és la nostra essència professional. I, com qualsevol professió de l’àmbit de la salut, té unes competències dins el marc d’un cos de coneixement científic, metodològic i tècnic de la sanitat, enfocades a l’art de la prevenció i la cura de l’ésser humà, i que, i per tant, li són pròpies.

Sovint em sento cansada i acomplexada de reivindicar constantment la recerca d’uns drets que jo considero propis del col·lectiu. Un col·lectiu que, ben igual que jo, també pateix la solitud de la invisibilitat social dins la part més profunda de la seva autoestima. I, encara que pugui semblar carrincló, nosaltres també podríem ser dins les pàgines de les biografies de gent important amb naturalitat. Amb elegància.

I, per descomptat, també hauríem de poder prescriure, com les infermeres americanes.

I tot això que escric se’m barreja amb les coses que passen quan celebrem actes científics. Quan publiquem. Quan investiguem. Quan cuidem. Quan eduquem. O bé en les situacions més senzilles del dia a dia. És precisament en algun d’aquests moments quan penso en el llibre del Pirineu de l’any 1998 i en aquella normalitat del reconeixement envers la professió per ella mateixa.

Aleshores em dic que a la infermeria catalana encara li falta una mica per sortir a la fotografia, amb nom i cognoms, i amb aquella elegància i naturalitat que la caracteritza, senzillament per ser com és.