05/06/2021

La pinça

3 min

Indults. Les enquestes diuen que a Espanya hi ha una majoria aclaparadora contra els indults als presos polítics catalans. Aleshores, per què Pedro Sánchez ha decidit firmar-los? Hi ha qui hi veu una hàbil maniobra per empènyer Casado als braços de Vox i reconquerir el centre polític. Hi ha també qui, sobretot dins del PSC, creu que el president aposta sincerament per desinflamar el conflicte i conjurar el victimisme independentista. Però encara que tot això sigui cert, també ho és que les dues causes directes dels indults són a) el pes electoral de l’independentisme, tot just referendat a Catalunya i que condiciona la majoria socialista a Madrid; i b) la por a una rebregada èpica per part de la justícia europea quan arribin a Estrasburg els recursos contra la sentència. Aquesta setmana ja hem viscut un bon aperitiu dels maldecaps que Espanya pot patir en el futur pròxim, gràcies a la recuperació de la immunitat de Puigdemont i a l’informe del comitè de drets humans del Consell d’Europa, que exigeix l’alliberament dels presos i la retirada de les euroordres.

Sumar. Esclar que es tracta només d’un tímid primer pas. Però des d’un punt de vista humà i polític, els indults no són només una bona notícia, sinó la constatació que el sobiranisme manté certa capacitat de pressió que, per molt limitada que sigui, seria un error no aprofitar. En moltes batalles no només compten els objectius, que poden ser modestos; també compta el desgast de l’adversari. És el cas de la batalla dels indults, que posa els principals partits espanyols en una situació de guerra interna. D’aquestes batalles de desgast, ens en queden unes quantes. Com és habitual en el món indepe, hi ha qui en dona el mèrit a la força d’ERC a Madrid, i hi ha qui destaca l’habilitat de Carles Puigdemont per posar en un compromís la justícia i la diplomàcia espanyoles. Absurda competició! Ho vulguin o no els implicats, és la suma de tots els actius, la seva complementarietat, el que configura la capacitat d’incidència del moviment. En aquesta llista d’actius s’hi pot afegir l’acció de govern, ara que sembla que dins de Junts s’ha acabat imposant la idea que, en aquest llarg camí, cal aprofitar totes les eines -i la Generalitat n’és una de molt important-, i que l’independentisme s’enfortirà també si fa tot el possible per ajudar, sempre que calgui, la ciutadania d’aquest país.

Pinça. El Govern i els ajuntaments tenen una gran feina a fer, i la poden fer sense renunciar a res, ans al contrari: alimentant i alimentant-se de tots els altres fronts d’aquest conflicte. El xoc frontal (el xoc entre institucions) no va donar resultat; ara cal buscar els flancs. Plantar una bona pinça, com fa el govern del PSOE i Podem: Sánchez esgrimeix indults i diàleg, però mentrestant al Congrés les concessions a ERC són comptades; i el poder judicial exerceix una repressió embogida sense interferències de la ministra de Justícia. De la mateixa manera, el sobiranisme ha de ser capaç de repartir joc, treballar en equip i deixar que cadascú jugui el paper que més li escau per acabar convergint en l’objectiu. L’exili, posant en evidència Espanya davant del món; les organitzacions cíviques, pressionant i mobilitzant; els partits, fent valer la seva posició hegemònica a Barcelona i decisiva a Madrid, i el Govern, governant i fent-se present a la taula de diàleg amb el somriure i la revolta, que diria en Llach, per deixar clar que la batalla important encara ha d’arribar, i que deixar passar el temps ja no és una bona recepta per a Pedro Sánchez.

Periodista i productor de televisió
stats