El plaer de Putin, la desgràcia de Trump
Recordeu: Donald Trump havia fixat el 8 d'agost com a data límit perquè Vladímir Putin acordés un alto el foc immediat o s'enfrontés a una nova i formidable ronda de sancions econòmiques. Però Trump va donar la benvinguda al dictador rus efusivament a Anchorage, Alaska, com si fos el líder d'una superpotència amiga, i va acabar adoptant la posició de Putin (buscar un acord de pau complet i no un alto el foc) en lloc de la seva.
On som després de tres setmanes de teatre polític trumpista?
El plaer de Putin. No veiem Putin amb un somriure d'orella a orella gaire sovint, però sí que ho vam veure a través de la finestra posterior de la Bèstia, el cotxe blindat del president dels Estats Units, mentre hi estava assegut per invitació de Trump: el criminal de guerra acollit calorosament per qui fa molt de temps anomenàvem "el líder del món lliure". La bèstia dins la Bèstia.
Aquesta reunió va ser una gran victòria per a Putin. Imagineu-vos Franklin D. Roosevelt rebent Adolf Hitler en una cimera amistosa a Alaska a finals del 1940 mentre els avions alemanys bombardejaven Londres durant el Blitz i després fent una roda de premsa conjunta davant d'un teló de fons dissenyat pels Estats Units amb la frase "Buscant la pau". L'única concessió que va fer Putin va ser que, durant el dia de la cimera, els drons i míssils russos només van atacar ciutats ucraïneses de primera línia, com Khàrkiv i Sumi, i no Kíiv i Lviv. Una gran concessió, sens dubte.
I després, com era previsible, Putin va enganyar Trump. A Putin li va perfecte seguir parlant amb els Estats Units sobre converses de pau mentre continua duent a terme una guerra que creu que està guanyant lentament a Ucraïna.
Cinc dies després, un atac aeri rus va colpejar una fàbrica nord-americana a l'oest d'Ucraïna. El menyspreu de Putin per Trump no podria haver estat expressat amb més eloqüència.
La desgràcia de Trump. Com que els polítics intenten treure'n el màxim profit, i els comentaristes no paren de buscar-ne els aspectes positius, no diem sovint i prou fort com és de moralment vergonyosa, diplomàticament incompetent i francament ridícula la seva conducta. El narcisisme i l'interès propi (inclosos els interessos comercials de la seva família) semblen explicar almenys el 70% del seu comportament. La seva vanitat és increïble, i diu moltes bajanades.
Sí, alguns dels temes que ha posat sobre la taula són consistents (com els aranzels, l'"Amèrica primer", l'aversió a la guerra com a tal) i té un instint polític brillant per a les narratives i els actes performatius que mantenen els seus votants a bord. Però la major part del temps es comporta com un personatge grotesc en una de les paròdies polítiques de Sacha Baron Cohen.
La solidaritat d'Europa. Set líders europeus ho van deixar tot enmig de les vacances d'estiu per anar corrents a Washington a donar suport al seu company líder europeu, Volodímir Zelenski. Bravo. Si busqueu un costat positiu, aquí el teniu. I no va ser només un acte transitori de solidaritat. Aquests líders, incloent-hi gairebé tots els més importants del continent (tot i que amb una Polònia políticament estancada, una lamentable absència de la taula), ara estan personalment compromesos a donar suport a Ucraïna.
Humiliant-se, els presidents i primers ministres van haver de fer un massatge a l'ego de Trump, mentre hàbilment –i de manera ben coordinada– el feien retrocedir cap a la posició prèviament acordada sobre la necessitat d'un alto el foc i la planificació de garanties de seguretat. El seu afalagament continu a aquest espantós narcisista és vergonyós, indigne, però és el que els líders europeus han de fer, tret que Europa mateixa es converteixi en una superpotència tridimensional. (Com hauria de ser, però jo no hi confiaria.)
On deixa això Ucraïna? Pràcticament exactament on era abans. El resultat d'aquesta guerra no el determinarà aviat cap conversa de pau. (La Casa Blanca va afirmar que Putin havia acceptat reunir-se amb Zelenski, però el ministre d'Afers Exteriors rus, Serguei Lavrov, diu que no ho farà. Una altra bufetada a la cara per a Trump.)
No, el resultat d'aquesta guerra el determinarà el curs d'aquesta guerra, i els acords de defensa i dissuasió vigents quan finalment s'arribi a un alto el foc. Les "garanties de seguretat" no són qüestió de posar paraules sobre paper. (Els ucraïnesos recorden les bones paraules de les garanties de seguretat donades pels EUA, el Regne Unit i Rússia al Memoràndum de Budapest del 1994, que va resultar que no valien.) A la vida real, les garanties de seguretat són una qüestió d'acer, potència de foc, electrònica, presència física i confiança mútua.
Si Ucraïna pot seguir mantenint la línia, amb només petites pèrdues de territori malgrat la seva greu escassetat de joves disposats a lluitar, i Europa (juntament amb països com el Canadà i alguns facilitadors estratègics vitals dels EUA) pot mantenir el seu suport militar, industrial de defensa i econòmic a Ucraïna mentre planifica la dissuasió a llarg termini, especialment als cels, la pressió pot arribar a ser més elevada sobre Rússia que sobre Ucraïna. És més probable que això passi l'any que ve que aquest. Només llavors, si Putin descobreix que no arriba enlloc militarment mentre les bosses de cadàvers que tornen i una economia vacil·lant comencen a amenaçar l'estabilitat del seu règim, podria estar disposat a començar a parlar seriosament.
Si Trump es cansa de ser (per utilitzar una de les seves paraules preferides) un perdedor en la seva relació amb Putin i imposa sancions més dures, hi ajudarà, però res en el seu historial suggereix que això pugui passar, i encara menys que es mantindrà durant prou temps per escurçar el termini fins a un punt mort dolorós.
La resta és tot soroll i fúria trumpista, que no significa res.
