Pobres diputats! (1861)
Peces històriques
De l’article de Joan Cortada i Sala (Barcelona, 1805-Sant Gervasi de Cassoles, 1868) a La Imprenta (16-X-1861). Traducció pròpia. Joan Cortada, periodista representatiu dels anys del romanticisme i de la Renaixença incipient, va ser pioner aquí del gènere anomenat llavors periodisme de varietats. Professor universitari, va popularitzar els pseudònims Abén-Abulema i Benjamín.
No hi ha carrera ni ofici al món que no tingui les seves adversitats, angoixes i perills. Si resseguim tota l’escala social, des del rei fins al darrer home de l’última classe, en tots els esglaons trobaríem aquestes trifulgues i aquests perills, si bé no pas tots de la mateixa espècie. No parlem dels reis, que en els nostres temps corren riscos molt grans, perquè només cal que algú s’encaparri a pensar que el rei no va pel camí que ell considera bo per, sense encomanar-se a Déu ni al diable, tingui l’ocurrència de matar-lo o d’espantar-lo, com ha dit que volia fer-ho l’estudiant que li va disparar un tret al rei de Prússia [un estudiant de Leipzig havia ferit lleument Guillem I el gener del 1861]. Si del rei baixem als ministres d’un rei constitucional, els trobarem metrallats cada dia pels senadors i els diputats, una fracció dels quals, en entusiasta competència, aposta a quin d’ells dirigirà als ministres més escopetades i canonades tan a boca de canó com pugui, i si algú ho dubta, aquí tenim O’Donnell [d’Unión Liberal, president de govern regnant Isabel II] i Posada Herrera [del Partit Conservador] i Collantes [del Partit Moderat] que deuen tenir el cos crivellat i que d’aquí a uns mesos quedaran esmolats per la pluja i la calamarsada que els estan preparant. Doncs, no dic res d’aquests mateixos senadors i diputats que, a més d’altres maltempsades, han de fer front a les pedregades que entre uns i altres es llancen al Senat i al Congrés. Sembla que tots van allí amb el propòsit de trencar-se entre ells els ossos. I si seguim baixant, trobaríem, com he dit abans, adversitats, angoixes i perills en totes les carreres i en tots els oficis. Avui, però, em vull cenyir als entrebancs i perills de mort que troben sovint els diputats quan hi ha vacances al Congrés i es posen a volar per Espanya i en particular pel territori al qual representen a les Corts. Les vacances que, per a tot aquell que en té, són època de seguretat i de repòs, són per als diputats el temps de més imminent perill. Surt el diputat de Madrid, i els periòdics, que tot ho ensumen, s’encarreguen de noticiar arreu d’Espanya el lloc on el diputat estiueja, revelant les aigües on va a remullar-se o els banys on pensa submergir-se, i de passada descobreixen la malaltia que pateix sa senyoria, sense respectar que hi ha moltes malalties que han de mantenir-se en secret. Van els periòdics seguint l’itinerari del diputat, el qual no és ni amo de moure’s fins a un quart d’hora de distància, ni d’anar a la finca d’un amic, sense que tothom se n’assabenti, encara que aquella notícia pugui comprometre greument el diputat segons sigui la fracció a la qual pertany i el partit en el qual milita l’amic visitat. [....] Compassió, pobles agraïts, compassió pel pobre diputat! Recordeu que al món hi ha adversitats i perills, i que les unes i les altres també angoixen els diputats.
