El què i el com en política
Sense haver d’arribar a l’extrem de combregar amb el que sostenia Tony Blair per definir el pragmatisme de la seva tercera via, quan deia que “el que importa és allò que funciona”, és cert que en política els quès necessiten un com per ser creïbles. De manera que quan els com fallen, els quès trontollen. I opino que aquí és on ha quedat instal·lat l’independentisme a Catalunya. El què pot ser més viu que mai i probablement els qui voldrien la independència no han reculat tan significativament com pot semblar a primer cop d’ull... o a primer resultat d’enquesta. Però mentre no hi hagi un com convincent, una traducció electoral plausible del projecte polític, el què es mantindrà enraonadament en una posició secundària, en espera d’aquest com.
Òbviament, els quès, els grans objectius, els horitzons, les aspiracions, són fonamentals per a tota acció, sigui o no política. Fins i tot són necessaris quan ja sabem que representen ideals inassolibles, però que funcionen com un far, com una guia. Diem: no a la guerra; no a la fam; no a la injustícia... sabent que són uns intangibles. I també és veritat, cal reconèixer-ho, que hi ha formacions polítiques –en condicions normals, extremes i minoritàries– que sobreviuen còmodament instal·lades en alguns grans quès, estalviant-se els com per als quals no tindrien resposta. Hi ha electors que en tenen prou, amb els principis. Però, políticament, no compten gaire perquè la seva mateixa radicalitat els manté lluny d’assumir unes responsabilitats de govern que no sabrien ni per on agafar.
La independència, que va ser el què durant una bona dotzena d’anys, fins i tot des d’un xic abans del fracàs de la reforma de l’Estatut de 2006, va saber imaginar i bastir pacientment un com, un camí i un relat que fou prou creïble. És el que va provocar el seu desvetllament allà on l’independentisme era latent. És el que va permetre sortir d’aquell “ja m’agradaria, però no és possible” en què, malauradament, sembla que hem tornat a caure. És el que va fer possible aquelles grans adhesions multitudinàries que no eren pas resultat d’una al·lucinació col·lectiva sinó d’una confiança sòlida en la força de la mobilització popular que, a poc a poc, es veia com anava doblegant la política institucional fins a posar-la, majoritàriament, al costat de l’alliberament nacional.
El menyspreu a què després ha estat abocat aquell fantàstic procés de desvetllament de les mentalitats polítiques a favor de les llibertats nacionals ha estat i és profundament injust. I cruel. I devastador. És cert que el com no va reeixir. Però allò que ara és desqualificat com a “processisme” ha estat el com més poderós que fins ara hem conegut, el que ens ha dut més lluny en l’extensió de la voluntat de ser un poble lliure. I el drama és que els bescantadors d’aquell com, ara com ara, no en tenen cap d’alternatiu mínimament plausible. I, per tant, a la independència política dels catalans, al seu alliberament nacional, s’hi pot seguir aspirant, però ni els que la defensen abrandadament com a principi irrenunciable no saben explicar de manera convincent com s’ho faran.
No tinc raons per posar en dubte la voluntat final dels actuals partits i organitzacions independentistes. Però tots plegats s’haurien de fer càrrec que sense un com creïble hom acaba desconfiant també de la seva intenció final. O, encara pitjor, que en la mesura que col·laboren en el com d’altres projectes polítics que van en la direcció oposada a la independència, poden desvetllar sospites d’una certa deserció o l’ajornament fins a la setmana dels tres dijous. Perquè si bé no tots els quès tenen un com, el que és segur és que tots els com tenen un què, un objectiu, una voluntat, ni que sigui oculta. O dit d’una altra manera, per explicar-me millor: no hi ha governs que només gestionin, perquè tota gestió, i particularment si és o pretén ser bona, té un horitzó polític precís.
En definitiva, l’actual desafiament que té la independència de Catalunya no és pas la seva justificació, ni les seves raons, ni si es té el dret a aspirar-hi, sinó el de la seva factibilitat. No es pot demanar al ciutadà que viu atrapat en un dia a dia complicat que políticament només voti principis, per desitjables que siguin. Jo mai no votaria un partit que es presentés amb un programa que digués “No a la guerra” si no em deia com ho faria. Fins i tot en desconfiaria. Doncs el mateix amb la independència. Digueu un com plausible, i s’hi tornarà a ser. Ni que sigui de final incert, com el de qualsevol batalla, però que sigui prou convincent per reprendre el camí.
