22/10/2020

Precarietat a la universitat: cal un pla urgent

3 min
Cartell de la Universitat de Barcelona (UB)

La precarietat laboral està instal·lada també a les universitats. Catalunya, amb més del 59% de contractes temporals entre el professorat de les seves universitats públiques, és la segona comunitat autònoma amb el percentatge més alt d’aquest tipus de contractes, molt per sobre del màxim legalment permès, que és del 40%. També és la comunitat amb un percentatge més alt de contractes a temps parcial (44%): entre les 48 universitats públiques espanyoles, les set catalanes ocupen les primeres posicions amb més contractes d’aquest tipus.

Contractes temporals a temps parcial: és el que es coneix com a professorat associat. Aquesta figura hauria de servir –ho diu la llei– per contractar “especialistes de competència reconeguda que acreditin exercir llur activitat professional fora de l’àmbit acadèmic universitari, amb la finalitat de dur a terme tasques docents a través de les quals aportar els seus coneixements i la seva expertesa professionals a la universitat”. Diversos indicadors han posat clarament de manifest, però, que sota la figura del professorat associat les universitats catalanes fa anys que també contracten sense complir els requisits anteriors, i ho fan encara més que la resta d’universitats públiques espanyoles.

Aquesta situació no és deguda a la manca de figures contractuals estables: des del 2003, la llei d’universitats de Catalunya permet la contractació indefinida i a temps complet de professorat agregat i catedràtic. Però 17 anys després de la promulgació de la llei, a Catalunya aquest professorat no arriba al 12% del total, el professorat funcionari s’ha reduït a menys del 28% i les nostres universitats baten rècords de temporalitat.

La precarietat, doncs, no està causada per una legislació inadequada, sinó per un abús –dit sigui de passada, il·legal– d’uns contractes enfront d’uns altres.

La causa principal cal cercar-la en un finançament públic manifestament insuficient de les nostres universitats: durant el període 2009-2013, Catalunya va ser la comunitat que més va retallar el pressupost públic per a universitats –un 39,5%–, i encara avui el finançament públic no arriba a 8.500 euros per estudiant, per sota de 9 comunitats autònomes que hi dediquen entre 8.700 i 10.900 euros. En termes de producte interior brut, Catalunya és la sisena comunitat amb un esforç més baix: dedica a les universitats públiques el 0,65% del seu PIB, força per sota de la mitjana del conjunt d’Espanya, que és del 0,76%, i molt lluny de la Comunitat Valenciana i Andalusia, que hi dediquen més de l’1%. El segon factor que ha causat la precarietat laboral és la limitació legal a la reposició de personal que, des del 2011, impedeix a les universitats cobrir totes les vacants de professorat. En altres paraules, la precarietat que avui constatem és el resultat de les polítiques de retallades, i no de la configuració del professorat prevista a la llei.

En aquest context, el ministeri d’Universitats proposa una reforma a fons de la llei d’universitats. Sense que se’n sàpiguen els motius, preveu modificar totes les figures actuals de professorat, incloses les que funcionen correctament i ningú no ha qüestionat. És més, el darrer esborrany comporta un retrocés de les garanties de qualitat i d’equitat en la contractació del professorat universitari, ja que elimina el requisit de superar un concurs públic per poder accedir a un contracte de professorat associat, i el de superar una avaluació externa per poder concursar a un contracte de professorat doctor.

Una reforma d’aquest abast requereix un consens que està lluny d’existir al voltant del projecte presentat, tal com ha posat de manifest la declaració conjunta dels tres sindicats més representatius en l’àmbit del professorat universitari, entre d’altres.

Aquesta proposta no resoldrà la precarietat perquè el problema no està en la llei, sinó en l’abús que se n’ha fet a causa de la manca de recursos. Amb el vistiplau –també cal dir-ho– d’alguns governs autonòmics com el nostre, que són els que autoritzen les plantilles de les universitats.

La precarietat actual és insostenible i, donada la dimensió del problema, requerirà un cert temps resoldre-la completament. No podem esperar a la tramitació parlamentària d’una llei d’ampli abast i poc consens. Cal amb urgència un pla específic, que inclogui un acord sobre finançament universitari, l’eliminació del límit a la taxa de reposició i, naturalment, uns terminis d’execució. Un pla que es pugui començar a implementar abans que comenci el curs vinent.