Opinió 08/01/2014

2014 i el precedent quebequès

5 min

En un article anterior ("2014 i la qüestió de Schleswig", 27/12/2013) explicàvem que van passar més de 50 anys des que les potències internacionals van preveure un plebiscit a Schleswig del Nord fins que els habitants d'aquesta regió annexionada a Prússia van poder pronunciar-se sobre el seu retorn a la sobirania danesa. Encara que aquest plebiscit se celebrés l'any 1920, la qüestió de Schleswig no deixa de ser una qüestió del segle XIX que es va resoldre amb el tempo de l'època. Si alguna cosa mostren els processos sobiranistes de la segona meitat del segle XX és l'escurçament dels terminis. En aquest sentit, és bo que ens tornem a fixar en el cas (els casos, de fet) del Quebec.

L'any 1976 el Partit Quebequès es va presentar a les eleccions amb un programa inequívocament independentista. Sota l'epígraf L'accession à l'indépendance, i tot invocant ni més ni menys que el dret d'autodeterminació dels pobles, el PQ proposava "posar immediatament en marxa el procés d'accés a la sobirania", i en el cas que calgués procedir unilateralment anunciava que caldria assegurar el suport dels quebequesos "per via de referèndum". Malgrat aquesta contundència, el PQ no posava data al referèndum ni explicava com hauria de ser la pregunta. Com és sabut, la pregunta que finalment es va formular ocupava un paràgraf interminable i no es referia directament a la independència sinó a un vague mandat perquè el govern quebequès negociés amb el Canadà una nova entesa basada en la "sobirania" del Quebec. (Aquesta pregunta ha estat reiteradament criticada per la prolixitat; d'una manera innecessària, perquè en aquests casos el que compta no són les preguntes sinó les respostes. Un exemple espanyol podria ser el referèndum de l'OTAN: tothom sap que va guanyar el sí, però ningú recorda la difusa pregunta a què calia respondre.) En tot cas, el que ara ens interessa remarcar és que entre la data de les eleccions (15 de novembre de 1976) i la celebració del referèndum (20 de maig de 1980) van passar només tres anys i mig, molt lluny del mig segle de Schleswig.

Però el cas quebequès no és solament interessant per aquest escurçament tan dràstic dels terminis. Hi ha també, com a mínim, tres consideracions a fer. En primer lloc, el cas quebequès mostra que quan es convoca un referèndum de secessió existeix la possibilitat de perdre'l. Aquesta reflexió és especialment pertinent per al procés sobiranista escocès, on encara no hi ha cap sondeig que auguri la victòria del sí. (Al Quebec n'hi havia que pronosticaven la victòria del no però també n'hi havia que pronosticaven la del sí.) En el cas català, cal no abandonar-se a la unanimitat de les enquestes; un any abans del referèndum de l'OTAN Juan Díez Nicolás deia a la prestigiosa Revista Española de Investigaciones Sociológicas que l'anàlisi de les enquestes existents "permite afirmar con bastante seguridad que el Gobierno perdería un referéndum en el que solicitase la permanencia de España en la Organización ".

En segon lloc, el cas quebequès mostra que es pot perdre un referèndum i guanyar les eleccions següents, fins i tot per majoria absoluta. Això és el que li va passar al PQ a les eleccions del 13 d'abril de 1981 i pot ser que li passi a l'SNP a les properes eleccions escoceses. En el cas català, es faria difícil esperar cap resultat que no fos una victòria del bloc sobiranista sobre un impossible tripartit PSC-PP-Ciutadans.

En tercer lloc, el cas quebequès també mostra que els referèndums són repetibles. L'any 1994 el PQ va tornar a presentar-se a les eleccions amb la promesa de preparar l'accés a la sobirania, i en el seu programa electoral exposava la convicció que el referèndum es podria celebrar " dans les meilleurs délais " (de fet, anunciava el seu objectiu de celebrar-lo en un termini "de vuit a deu mesos"). Dit i fet: aquesta vegada, entre la data de les eleccions (12 de setembre de 1994) i la celebració del referèndum (30 d'octubre de 1995) van passar poc més de 12 mesos. El precedent del referèndum repetit és especialment rellevant per al cas català, on un sector important del sobiranisme s'ha subscrit al que podríem anomenar araomaiisme. En aquest sector s'ha instal·lat la idea que s'ha obert una finestra d'oportunitat irrepetible; el cas quebequès mostra que si la voluntat sobiranista és sòlida les finestres que un dia es tanquen es poden tornar a obrir un altre dia. Creure una altra cosa és desconfiar d'aquesta solidesa, com deia no pas cap escèptic aixafaguitarres sinó el mateix president Mas.

stats