06/08/2022

La pregunta de cada estiu

3 min

Mentre el món segueix el seu curs dramàtic i insegur, amb una guerra de Putin a Ucraïna que ha alterat tots els equilibris geopolítics –l’últim episodi és la tensió EUA-Xina per Taiwan–, mentre assistim a la impotència global davant l’amenaça creixent de la crisi climàtica i mentre l’economia trontolla per la pandèmia i la mateixa guerra, a Catalunya, a les tertúlies d’amics d’aquest estiu, un any més torna a sortir, ni que sigui amb sordina, l’eco nostàlgic del Procés, la decepció amb el present, la perplexitat. ¿Podia haver anat d’una altra manera? I ara què?

En l’independentisme enfadat amb el món ha quallat la idea que els líders van trair el poble. Una creença que contradiu els fets: l’audàcia del referèndum, i la vergonyosa repressió policial, va portar la cúpula dirigent a arriscar més. El món ens mirava i potser la podíem fer una mica més grossa. Sabien que acabaria malament, com així va ser, però malgrat tot se la van jugar. Van renunciar, doncs, a frenar a temps, a preservar l’autogovern, a reunir forces i a preparar així un nou embat des de dins de la legalitat. Per tant, si una cosa es pot criticar als líders no és la por sinó la manca de prudència, la manca de valentia per dir la veritat, per dir que tocava aturar-se. La suggestió col·lectiva ens va obnubilar. Cinc anys després, n’hi ha que encara no han sortit del miratge.

Contra el que es diu sovint, la Transició va ser molt més arriscada que el Procés, per això en la primera hi va haver pacte i en la segona fugida endavant. Durant la Transició, a l’altre costat hi havia l’exèrcit; durant el Procés, una societat catalana emancipada enfront d’un Estat aparentment dubitatiu (recordeu Rajoy dient que no hi hauria referèndum). La Transició no va ser pacífica i idíl·lica com s’ha volgut vendre. Els últims estudis han comptat 134 morts per violència policial fins al 1982. Afortunadament, en el Procés no hi va haver cap mort.

Ara hi ha la taula de diàleg entre governs. No es tracta de creure-hi o no creure-hi, sinó d’aprofitar que l’Estat s’hi ha assegut. Esclar, el govern de Sánchez no hi és per fer cap concessió graciosa ni fàcil, sinó per aplacar la fera. I el govern català el mateix, però a la inversa. Els processos de mediació ja ho tenen, això: qui ostenta el poder busca desactivar la part irredempta, mentre que els revoltats assagen una sortida digna sense renunciar als objectius finals. Així estem.

Aldous Huxley deia que la gran lliçó de la història de la humanitat és que la gent no aprèn les lliçons de la història de la humanitat. ¿N’aprendrem, els catalans, de la nostra història? Ens n’hem sortit quan hem estat capaços de sumar a través de grans consensos. Les síntesis pujolista o maragalliana, com la fundacional de Prat de la Riba, anaven per aquí. I amb aquesta idea es va engegar el Procés, buscant un ampli suport al dret a decidir, eufemisme de l’autodeterminació, i donant a la nació un caràcter cívic i social, inclusiu. La idea de votar sobre el propi futur ha quallat. En canvi, torna a haver-hi un perillós tancament de files identitari. L’acceleració processista va acabar sent contraproduent en molts sentits.

El diàleg polític amb l’Estat és lent i pesat. Ja no hi ha l’alegria de les mobilitzacions. El protagonisme no el té la gent, sinó els novells polítics professionals, amb la responsabilitat afegida de governar enmig d’unes quantes crisis mundials. Diàleg i govern autonòmic: si no hi ha consens per aquesta doble via –i és notori que no n’hi ha–, costarà molt que en surti res de bo. La clau del consens la té JxCat, que de moment ha decidit que sí que paga la pena l’exercici del poder autonòmic però no la taula de diàleg. El pròxim cicle electoral decidirà si finalment volen ser la consciència crítica interna del diàleg o si s’acaben apartant tant del diàleg com del Govern.