Pedro Sánchez admet en privat el que, d'altra banda, sap tothom: que per més que sempre caigui dret, l’any que ve li serà difícil repetir la jugada del 2023, és a dir, perdre les eleccions però acabar governant gràcies als vots d’una majoria parlamentària Frankenstein. (Sobretot si la majoria d’esquerres va fent amics com en fa Rufián habitualment o com la vicepresidenta Yolanda Díaz ahir, quan va dir que Junts és un partit “classista i racista”, tot i haver estat la primera a córrer a Brussel·les a demanar els vots del partit de Puigdemont per a la investidura.)
Sap, també, que a Madrid hi ha molta gent que el vol davant un jutge i, si pot ser, a la presó. Davant d’aquest escenari, Sánchez té un pla B, que és continuar la seva carrera política a l’arena internacional. Tampoc no és fàcil, però la Moncloa fa temps que hi ha posat recursos perquè l’olfacte de Sánchez el faci portar la iniciativa en el reconeixement de Palestina, el no al 5% del PIB per a defensa o el no a la guerra de l’Iran. Ha aconseguit que Trump se li encari. Quan comences a córrer un segon abans que els altres, guanyes la cursa.
Convertit en referència, doncs, Sánchez ha portat una “Mobilització Global Progressista” i una “Reunió en defensa de la democràcia” a Barcelona, capital que sempre fa quedar bé, especialment quan s’ha tractat de dir no a la dictadura franquista o no a la guerra. Hi ha, però, un detall que grinyola: ¿els líders progressistes del món aplaudeixen o condemnen la repressió violenta de votants pacífics de l’1 d’Octubre? ¿I els presos polítics? ¿I els exilis i inhabilitacions que encara duren? Aquestes preguntes serien pertinents sempre, però més si l’esdeveniment se celebra a la capital de Catalunya.
