“I el primer premi, desert”

-Mira, el Toni-petit, com el fan treballar! Que no es troba bé, ton pare?

-Ara alguns diumenges obriré jo, així el jefe descansa.

-I jo que et feia a l’estranger, tantes carreres. Em devia confondre de llicenciat.

-Ja m’ho va dir mon pare, que sou de la broma.

-Ton pare, pobre, tan content que estava quan vas acabar. Però mira, per anar a servir cafès a Londres ja estàs la mar de bé aquí, que tot queda a casa.

-Agafi aquest tamboret, que l’altre balla.

-Cada dia són més alts, o sóc jo que cada dia estic més encongida.

-Què hi posarem, doncs, Conxita?

-Un cafè carregadet i una pasta d’aquestes, va: la casa per la finestra, ara que m’apujaran la pensió.

-Ah, molt bé, no?

-Molt rebé: tres euros, nen!

-Hòstia.

-Què et sembla? Quan surti d’aquí ja me’ls hauré gastat.

-Sort que s’ho pren amb humor.

-Si a la meva edat no t’ho prens amb humor, no t’aixecaries pas del llit. Aquest diari és d’avui?

-D’aquesta setmana, deu ser, com que uns dies sortien i uns altres no.

-Ja està bé: per festes vist un dia, vistos tots... Ara que veig el número: no va tocar res, no, oi?

-Aquí estaríem. Vigili... Aquí el cafeeè... i aquí la pasteta.

-Gràcies, nen... Goita: tots acabats en quatre... I el primer que no va sortir. Sembla fet expressament.

-Expressament perquè se’n fotin de nosaltres: a Twitter ja deien que si fracaso de la loteria catalana, que si el premi se l’havia emportat en Mas a Suïssa... A internet, dic, una cosa dels ordinadors.

-Nen, que ja sé què és l’internet, eh? A veure què et penses. Que en vaig fer un curset i enguany les postals les he enviat totes en imeis. Les han rebut a l’acte: a l’acte, les han rebut.

-Que sí, que no he dit res.

-Sis milions d’euros, que en pessetes deu ser més. “La consellera de Benestar Social i Família...” nà-nà-nà, diu que “hi guanyem tots perquè es dedicarà a la infància, persones grans o amb discapacitat”. Goita, com la Marató. No sé com ens ho fem, però tot ho acabem pagant els de baix. Jo cada any hi truco per si me l’agafa un conseller i li puc cantar les quaranta. Enguany em pensava que me l’havia agafat el del Polònia que porta un mitjó a la mà, saps qui vull dir, oi?, i quan ja li havia dit que gira i que tomba, que la Marató l’haurien de passar a la Merkel perquè veiessin que aquí som una gent que si ens ho proposem ens paguem les investigacions i tot, doncs es veu que era un altre, un actor de La Riera, ara no em facis dir el nom.

-No la miro, la tele, en aquella hora.

-Les altres pantalletes, deus mirar. Ho veus?

-És que m’envien missatges.

-Fes, fes. Que va, la màquina?

-Que no la sent?

-Dóna’m canvi, doncs, que provarem sort.

-A veure si li prova, l’any.

-Almenys ja l’hem vist entrar.