29/03/2021

Prendre mal

4 min
FABRIZIO BENSCH / REUTERS
Disponible en:

Per raons d’higiene mental i de salut democràtica, em mantinc al marge de Twitter i de qualsevol altra xarxa social. Com que, amb tot, llegeixo cada dia la selecció de piulades que publica l’ARA a la seva pàgina 2, soc conscient que a la xarxa de l’ocellet hi ha tuitaires plens d’enginy i d’agudesa, capaços de resumir en molt poques paraules un argument, una reflexió, un comentari sovint irònics i brillants. Però, per exemple en relació a la pandèmia, m’ha semblat que les xarxes més aviat engreixaven les falsedats i els discursos de la por. Pel que fa a la política, i més en concret a la política independentista, crec que Twitter i companyia han esdevingut àgores molt propícies a la desqualificació, l’insult i l’exabrupte, formulats sovint des de l’anonimat i gairebé sempre des de la impunitat o, si ho prefereixen, des de la irresponsabilitat.  Des de la certesa que ningú no et demanarà comptes pel que has escrit, vaja.

De fet, ni tan sols cal freqüentar Twitter per adonar-se del problema que intento assenyalar. N’hi ha prou que aparegui en un diari convencional o digital un article sobre el 90è aniversari d’Esquerra Republicana i trobarem que, entre els comentaris suscitats per aquell text, les acusacions de traïció hi són moneda corrent, les interpretacions conspiratives proliferen, i abunden fins a la nàusea els insults adreçats –no ve d’un pam– a Companys, Tarradellas, Gabriel Rufián o Joan Tardà. Aquest últim va publicar fa un parell de mesos el llibre titulat En defensa pròpia a fi de replicar l’allau d’improperis que, segons sembla, li adrecen des de fa anys sectors de l’independentisme més hipercalòric.

No sé si això va començar el convuls 27 d’octubre de 2017, amb les “155 monedes de plata” de Rufián i amb la precipitada indignació contra Puigdemont d’algun aleshores alcalde del PDECat, transmesa també via Twitter. És evident que la pugna, la rivalitat, fins i tot la rancúnia entre l’espai convergent i Esquerra venien de molt més enrere, com a mínim de la formació del tripartit Maragall, el 2003. També desconec, i no m’interessa gens, la comptabilitat dels greuges: si les vegades que, des de l’àmbit de Junts, s’ha titllat de botiflers, venuts, capituladors o autonomistes els dirigents o els plantejaments d’ERC sumen més o menys que no pas els cops que veus republicanes s’han referit a la gent de Junts com a frívols, conversos, dretans, pujolistes, etcètera. O si, en matèria de traïcions a la causa, és més greu haver votat els pressupostos de Pedro Sánchez o haver-se repartit la Diputació de Barcelona amb el PSC.

Allò que em sembla rellevant és que aquesta dinàmica tòxica no resta circumscrita a les xarxes, sinó que contamina la política real. Perquè els mitjans de comunicació clàssics es fan ressò del fragor a Twitter i, inevitablement, l’amplifiquen. I, sobretot, perquè nombrosos polítics viuen massa pendents del mòbil –o dels comptes que maneja el seu community manager– i, moltes vegades, es posicionen o decideixen en funció del que diuen (o per temor a què diran) les xarxes socials, com si fossin l’opinió pública.  

Les pugnes per l’hegemonia dins d’un mateix espai polític i electoral són inevitables, igual com les rivalitats personals i les batalles pel protagonisme, enverinades en aquest cas per l’exili d’uns i l’empresonament dels altres. Ara, que al nivell de les bases militants i activistes existeixi entre els dos grans partits independentistes aquest grau d’hostilitat, de fòbia i de menyspreu que fa bullir les xarxes, això no només dificulta la investidura de Pere Aragonès, sinó que hipoteca la possibilitat d’un govern estable, cohesionat i eficient al llarg de la propera legislatura. Un cop hagin aconseguit (esperem-ho) elegir president i formar el consell executiu, els dirigents dels dos camps haurien de prioritzar un esforç seriós i sistemàtic per fer pedagogia entre els seus i desactivar –en lloc d’alimentar-la– la dinàmica caïnita a Twitter... i més enllà. En cas contrari, si no és a l’abril serà al novembre, i si no aquest any el vinent, però l’independentisme acabarà prenent mal. Mal de veritat, vull dir; d’aquell que pot deixar una causa fora de combat durant tota una generació.

Dit això, la sinceritat m’obliga a afegir una altra cosa, relativa a les negociacions Junts-ERC d’aquests dies. El Consell per la República, com abans el Pacte Nacional pel Dret a Decidir i altres òrgans deliberants o consultius existents des del 2013, mereix tots els meus respectes, però és una organització privada que en cap cas no pot substituir ni tan sols eclipsar el protagonisme del Parlament de Catalunya. Només el Parlament ha estat elegit pel vot –o l’abstenció– del conjunt de la ciutadania. Només el Parlament està facultat per investir el president i controlar el govern. La idea d’una doble legitimitat és democràticament inacceptable i devastadora.

Au, i ara ja poden els pretesos zelotes de la causa esmolar els dits i començar a insultar-me a Twitter. Ni ho llegiré, ni m’importa el més mínim.

Joan B. Culla és historiador

stats