ABANSD’ARA

A presidi!

De Maragall (Barcelona, 1860-1911) a La Veu de Catalunya (26-VI-1906). Article motivat pel trasllat del presidi de Melilla al castell de Figueres, amb el rerefons d’indignació per la “llei de jurisdiccions”, que castigava Catalunya. Demà, a les 12, com cada any, al cementiri de St. Gervasi, la Festa de l’Ametller Florit homenatja el poeta i periodista.

Jo no sé com a hores d’ara ja no està tot Catalunya abrandat d’ira d’aquest tort que volen fer-nos, de llençar la taca d’un presidi damunt de nostra més bella encontrada. ¿No n’hi ha prou amb aquell grilló posat als peus de la imperial Tarragona? ¿El més noble per la història, el més pur per Natura, ens ha d’ésser com triat per malmetre-ho? ¿És dir que Catalunya ha d’ésser la terra dels presidis d’Espanya, i aquest serà a l’últim el nostre signe en la germanor ibèrica? Ja us dic jo que si ho sofrim serà ben bé que ens ho mereixem; i també us dic que si no ho volem, no serà. [...] El que cal és arribar a entendre-ho ben bé... què dic entendre-ho?... sentir-s’ho ben bé a dintre, això d’un presidi a l’Empordà. ¿Que no l’heu vista mai aquella plana de l’Empordà? Ah! És que si l’heu vista i teniu sentits i sang catalana a les venes, em sembla impossible que ja no cruixiu les dents només d’imaginar aquella gran boniquesa que fa venir el desig de pur amor com un rostre de verge, perquè jo estic en què és el rostre de la nostra aimada Catalunya, escopit de tal manera. ¿Que no me l’heu vist, des del cim mateix que volen fer-ne el presidi, aquell golf de Roses que es bada con un bell somrís d’infant allà al capdavall de tot; i allà al darrera al capdamunt la puresa de les neus pirinenques, immòbils sota el cel tramuntanat i net com un mirall, i les més veïnes altures de Requesens i la Mare de Déu del Mont dretes, solemnes, d’una sola ratlla pura de daltabaix, i el pla tan graciosament poblat, i conreat com una sola hisenda ben portada? I aquella noble Figueres, franca com una mà oberta a tot hoste o caminant; i aquella alegria que hi ha en els aires, i aquella música que hi ha en la veu empordanesa, i aquella dansa que és el símbol català vivent... i damunt de tot això hi deixareu tirar un presidi? A mi em semblaria llavors que tot l’Empordà, que tot Catalunya és a presidi. Enarboreu-vos d’ira, viva Déu! Digueu que no, diguem que no! Cregueu fermament que no pot ser, perquè... no pot ser. Sí, com diu l’Evangeli, la fe d’un home pot moure una muntanya, ¿la fe de milers d’homes no podrien deturar el que és molt menys que una muntanya: un Govern? Bah! Si acàs serà que no ho voleu. I si no sabem voler ni això, catalans, ja podem començar a dir-nos que no sabem el que volem.

Més continguts de