Pressions aranzelàries
Amb la ruleta aranzelària un altre cop girant sobre la taula del Despatx Oval, el món sembla abocat a l’enverinat dilema de plantar cara o acotar el cap davant Donald Trump. Amb el compte enrere de la fi de la treva de noranta dies, la possible imposició d’un règim proteccionista inèdit en dècades torna a accelerar el nivell d’incertesa global. Diumenge, només unes hores abans de l’inici de la cimera dels BRICS a Rio de Janeiro, Trump amenaçava amb un aranzel addicional del 10% a qualsevol país que “s’alineï amb les polítiques antiestatunidenques” del gran bloc geopolític del Sud Global.
I aquest dilluns el dard es dirigia cap al Japó i Corea del Sud. El president dels Estats Units comunicava per carta als governs de Tòquio i Seül la imposició d’uns aranzels del 25% a partir de l'1 d'agost a tots els béns que s’importin d’aquests dos països asiàtics. Per la seva banda, des del Brasil, els BRICS no només contenien la respiració a l’espera dels pròxims anuncis de Washington, sinó que també acusaven de proteccionisme “discriminatori” la Unió Europea perquè "sota el pretext de preocupacions mediambientals", com ara el mecanisme d’ajust de carboni en frontera o les mesures per limitar la importació de productes bàsics que impulsen la desforestació a tercers països, també frena l’entrada de les exportacions del Sud Global.
El nerviosisme s’ha instal·lat també a Brussel·les, en plena negociació amb Washington, i amb el convenciment intern que si Trump vol vendre una victòria aranzelària a la seva opinió pública, la UE té molts números de ser la peça feble a sacrificar.
Encara que el president francès, Emmanuel Macron, sigui partidari de l’enfrontament i que el seu ministre d’Economia clami contra el "món dels depredadors" que han decidit fer saltar pels aires les normes i els equilibris vigents, la majoria de països comunitaris, començant per Alemanya i Itàlia, prefereixen evitar la guerra comercial a qualsevol preu.
A més, a l’espectacle de divisió europea s’hi suma aquesta setmana una moció de censura contra la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, impulsada per l’extrema dreta. El motiu és l’escàndol anomenat Pfizergate, que va esclatar l'abril del 2021 i té a veure amb la negativa de la presidenta de la Comissió de revelar els missatges privats que va intercanviar amb el cap de la farmacèutica Pfizer durant la negociació de la multimilionària compra de vacunes en plena pandèmia de la covid-19.
La moció, que es votarà dijous, no prosperarà, però haurà servit per retratar, encara més, el moment institucional de la Unió Europea i les seves contradiccions.
"És irònic –deia un funcionari europeu– que Von der Leyen acabi deslegitimada per l’actuació de la Comissió en un moment d’emergència que, des de Brussel·les, es va viure com un pas endavant en la protecció dels europeus. També és irònic que l’atac vingui de l’extrema dreta quan les últimes setmanes els aliats de Von der Leyen –des dels Liberals fins als socialdemòcrates i els Verds– estan obertament indignats pel desplaçament cap a la dreta del Partit Popular Europeu i li retreuen les seves aliances en matèria migratòria amb l’ala més radical de l’Eurocambra". "Si alimentes la bèstia, arribarà el dia que la bèstia se’t menjarà a tu", deia ahir el portaveu dels Verds a Von der Leyen durant la sessió de debat d’una moció condemnada al fracàs perquè la majoria de la cambra no vol subscriure el text de l’extrema dreta, no pas perquè la presidenta de l’executiu comunitari en surti reforçada.
Tot plegat és una escenificació més de les flaqueses d’aquest segon mandat de Von der Leyen, amb una Comissió políticament més feble, unes majories parlamentàries encara més fràgils i una agenda legislativa cada cop més a mercè de la dreta radical. Però també és conseqüència del mateix exercici del poder de Von der Leyen, que ja va ser declarada culpable pel Tribunal General de la Unió Europea d’infringir les normes de transparència en l’escàndol del Pfizergate.
En aquest panorama, la Comissió ho té complicat per liderar una negociació perduda d’entrada davant un Donald Trump que ha sabut engrandir les línies divisòries que tensen la UE. Entre els ambaixadors dels Vint-i-set es respira una certa decepció. L’economista Paul Krugman escrivia a finals de maig que “Europa ha de superar la seva impotència apresa i actuar com la gran potència que és” davant uns arguments que tenen més “d’engany comptable” que de desequilibri real. Però no és la fortalesa de la UE com a actor econòmic el que determina la seva posició negociadora, sinó la consciència de la seva feblesa de seguretat. I, ara com ara, els europeus s’encaminen cap a una agenda negociada de concessions.
