Fer pressupostos és de ‘losers’
Amb el nou any tot evoluciona, però la política de debò, la gestió de la cosa pública, continua empantanegada perquè als nivells territorials que ens concerneixen (Barcelona, Catalunya, Espanya) els òrgans de govern no tenen ni la força ni la voluntat de pensar a l’engròs, amb mirada llarga; són presoners del tacticisme i de la dispersió, dos grans pecats de la democràcia que, ara fa un segle, van encendre la flama del feixisme. Estem caient en errors del passat i en trampes conegudes, mentre els feixistes fan la seva via mimetitzant-se en les modes, en la tecnologia, en una mena de modernitat ucrònica.
El feixisme beu de la seva maligna capacitat de seducció, però també de la retòrica buida de cert antifeixisme de postal i de l’exasperació d’una majoria democràtica que se sent allunyada de tot poder de decisió i obligada a renunciar a unes expectatives mínimes de prosperitat. La borsa puja tant com els índexs de pobresa. El sistema no rutlla i no sembla tenir esma per regenerar-se. El bloqueig és l’estat natural de les coses.
Com a mostra, una notícia que comença a no ser-ho: aquest 2026, Catalunya i Espanya es regiran per uns pressupostos prorrogats. Un cop més. Els governs de Pedro Sánchez i Salvador Illa administraran uns comptes aprovats el 2023. Les nefastes conseqüències d’aquesta paràlisi han estat perfectament descrites pels economistes, però el relat que intenta imposar el PSOE és que governar amb pressupostos és de covards. Que manar a cop de decret, sense planificació, ni actualització legislativa, ni grans partides d’inversió, és una demostració de resiliència.
A Catalunya, a sobre d’aquesta anomalia, hem d’empassar-nos cada dia el discurs de la “normalitat” i de la “concòrdia”, quan encara tenim gent a l’exili, i l’amnistia, arrencada amb fòrceps al govern del PSOE, s’aplica de manera lenta i capriciosa per un poder judicial totalment alineat amb la dreta. També és “normalitat” que ens regim per una norma bàsica no votada per la ciutadania (les despulles de l’Estatut del 2006, triturat pel Tribunal Constitucional) i que els independentistes hagin d’actuar tenallats per l’amenaça de la repressió. A més, el Parlament està tan esmicolat que no hi ha manera d’abordar de manera seriosa reptes tan urgents com la crisi de l’habitatge, l’educació, la llengua o les infraestructures.
Si es tracta de repartir culpes, suposo que tothom deu tenir les seves preferències. El cert és que tant el partit del govern com l’oposició amb vocació de govern han de buscar acords i fer concessions, sense deixar-se impressionar pels qui consideren que tot pacte és una traïció. Però en el cas català, el PSC és qui té més deures pendents, perquè Salvador Illa va obtenir la investidura gràcies a un acord amb ERC que, de moment, no s’ha acomplert. Igual com li passa a Pedro Sánchez amb Junts.
Si fins i tot hi ha afòniques veus del PSOE que xiuxiuegen que l'única alternativa a PP-Vox és l’Espanya plurinacional, amb més motiu el PSC hauria d’entendre que, si s’aferra als vells i arnats principis constitucionals, no farà acords duradors amb els sobiranistes, i en aquest cas haurà de fer-se fotos amb PP i Vox, com el 2017. De la mateixa manera, Junts i ERC han de començar a assumir que, per desgràcia, l’ascens anunciat d’Aliança Catalana allunya la possibilitat de reeditar una majoria sobiranista útil. I no cal renunciar a res, ni deixar d’esperar temps millors, per entendre que algunes coses no tenen espera, en un país tan tensionat com el nostre, un país que té raons justificades per preguntar-se si anem en la direcció correcta.
