La primera vegada que vaig dir: “Soc trans”

Aquest mes ha fet vint anys que vaig ser a la vora del Great Pond, a Rome, Maine, amb els meus fills agafats en braços. Era la nit de Cap d’Any. Sobre el llac gelat van esclatar els focs artificials que donaven la benvinguda al nou mil·lenni. Interiorment, em debatia per donar a conèixer una cosa. L’endemà al matí vam pujar a la French’s Mountain, a Belgrade. Ho fem cada any, el dia de Cap d’Any. Vam menjar clementines. Des del cim vaig contemplar la vista. Què passaria, em vaig preguntar, si finalment ho digués en veu alta, després de tots aquests anys? ¿Seria el moment en què perdria els fills, la feina, el matrimoni?

El 6 de gener del 2000, ho vaig fer. Soc transgènere, vaig dir. Des de llavors han canviat moltes coses. En certa manera, aquest país s’ha convertit en un lloc més segur, i cada vegada som més les que fem un pas endavant per proclamar la nostra realitat. D’altra banda, també estem més amenaçades que mai. Quan vaig sortir de l’armari, ningú havia après encara a trobar la manera més adequada d’odiar-me; la majoria dels intolerants d’aquest país no distingien una dona trans del transsiberià.

Com que la meva existència estava tan lluny dels seus radars, poca gent s’havia preocupat d’elaborar lleis per empitjorar la meva vida. Ningú no perdia gaires hores de son per la gent trans que servia el país. Caitlyn Jenner, Chaz Bono i Janet Mock no havien sortit públicament de l’armari; encara faltaven 13 anys perquè Laverne Cox fes el seu èpic paper a Orange is the new black. Hi havia hagut un munt de persones que havien lluitat a favor de les persones trans abans que jo, incloent-hi la icònica Sylvia Rivera, així com la meva amiga Kate Bornstein. Però, tot i així, hi havia moments en què la defensa de les persones trans era molt solitària. Ara no ho és. Al país hi ha moltes persones trans i no només gent com jo. Hi ha drag queens, persones de gènere no binari, queers i moltes altres. És fantàstic pensar fins on hem arribat. Però també fa por. Perquè ara que hem entrat dins del radar, els conservadors (i altres) han desenvolupat un nou llenguatge per demonitzar-nos.

El 2000 s’utilitzava la terrorífica perspectiva del matrimoni gai per estendre el pànic. D’ençà que la igualtat matrimonial ha entrat en la legislació del país, ha quedat ben clar que deixar que la gent s’estimi no ha portat a la destrucció de la República. Així doncs, els conservadors, liderats pel president Trump, han dirigit l’objectiu cap a nosaltres i s’empesquen una falsedat rere l’altra per subestimar la nostra humanitat. Un membre del gabinet de Trump adverteix del perill que tot d’homenots peluts apareguin al lavabo de dones. Això és fals. He estat a milers de lavabos de dones i ningú m’ha dit mai res més enllà de “Lindsey Graham”. Un fet: hi ha més congressistes republicans detinguts pel seu comportament als lavabos d’aquest país que no pas dones trans. Alerten que les dones trans que competeixen en algun esport destrueixen d’alguna manera el món de l’esport femení. Això també és fals. Un any de teràpia hormonal substitutiva afecta dràsticament el rendiment; la majoria de dones trans surten derrotades de les proves en què participen. Només quan guanyen, com la ciclista Rachel McKinnon en un Campionat del Món celebrat a Califòrnia, són acusades de fer trampes, tal com la medalla de bronze Jen Wagner-Assali va acusar McKinnon. Wagner-Assali es va descuidar de dir que havia superat Mc-Kinnon en set de les dotze curses anteriors. Alerten que les persones trans que serveixen el país a l’exèrcit -cosa que el president Bone Spurs no va fer- són un problema insalvable. Això també és fals. El cap de cada departament militar ha declarat que les persones trans enrolades a l’exèrcit no representen cap amenaça per al bon funcionament de les forces armades. Alerten que la cobertura per a l’assistència mèdica dels soldats trans és una càrrega financera massa gran. Això també és una bajanada. Una anàlisi de la Rand Corporation va determinar que el cost de la cobertura mèdica per a militars trans és inferior al 0,017% de la despesa en atenció sanitària del Pentàgon.

La meva teoria és que les persones que s’oposen a la profanació dels lavabos de dones, o que defensen plenes de llàgrimes els esports femenins, o que es estan esglaiades davant la perspectiva que servim el nostre país, no estan gens preocupades per aquests problemes. Al que realment s’oposen, comptat i debatut, és al fet que hi hagi persones trans. La nostra existència, per fer servir un terme tècnic, les inquieta. Suposo que ho entenc. Quan era petita també m’inquietava. Però el que no suggereixen mai és què haurien de fer les persones trans en lloc de ser nosaltres mateixes. Encara no sabem què és el que fa, si és que hi ha alguna cosa que ho faci, que la gent sigui trans, però és evident que la teràpia de conversió sexual no funciona. Pot ser que et molesti que existeixin les persones trans, suposo, però per molt que t’arribi a molestar no hi ha res que pugui esborrar el fet indiscutible que som aquí, igual que tu, i que fa segles que hi som. Les persones transgènere no són aquí per fer infeliços Mike Pence o Germaine Greer. Les persones transgènere, com tota la resta, van ser creades per Déu, o per la natura, si es prefereix, gloriosa evidència de la inventiva de la creació. No ens van fer per ferir-vos els sentiments. Ens van fer per veure si éreu sincers quan dèieu: “Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat”. Ho éreu?

Jo no sabia quin futur m’esperava, quan era allà a la vora del Great Pond, fa vint nits de Cap d’Any. Potser m’hauria animat saber que en els anys que vindrien podria comprovar fins a quin punt hi ha algunes persones que poden ser veritablement encantadores. ¿M’hauria fet enrere si hagués sabut del cert que el món també contindria persones veritablement despietades i terribles, i que almenys una d’aquestes persones acabaria convertint-se en el president del país? No ho crec. Hauria abordat igualment el repte de convertir-me en jo mateixa. Això és el que vaig fer el 6 de gener del 2000. Era nit de lluna nova, la primera del nou mil·lenni. Va ser el dia de l’Epifania. Aquella nit vaig tornar a mirar el cel estrellat i vaig dir: ja n’hi ha prou. Emprendré aquest viatge, encara que no en conegui el camí.

Copyright The New York Times