22/09/2021

Quan la taula entra per la porta, la independència surt per la finestra

3 min
Pere Aragonès i Jordi Puigneró arriben a la reunió setmanal del Govern, una setmana després de la crisis per la Taula de diàleg.

La represa de l’activitat institucional en el nou curs polític ens ha ofert la primera fricció seriosa entre els socis del govern de la Generalitat. Hi havia precedents més lleugers (quan eren coneguts), com la reforma de l’aeroport del Prat o la instal·lació de renovables. Ha sigut amb la taula de diàleg, tanmateix, que han saltat els ploms per primer cop. No sorprèn: la taula és l’artefacte central en la, diguem-ne, estratègia adoptada pel bloc pro independència sorgit de les eleccions del febrer, per iniciativa dels guanyadors, ERC, acordada amb la CUP prèviament a la investidura; i assumida per JxCat en l’acord de govern.

La qüestió és ambivalent. L’acord de govern ERC-JxCat preveia que la composició de la part catalana s’establiria per consens de les parts contractants. Consens que no s’ha produït. I tot i que l’acord no establia caràcter estrictament governamental, aquesta havia estat la posició fixada pel president Aragonès, en qui recau el lideratge del govern. La qüestió del respecte al lideratge del president no és menor, i cal posar-la en perspectiva temporal.

L’absència d’una estratègia unitària de l’independentisme per afrontar el conflicte amb l’Estat es manifestà (subtilment) en la campanya de les eleccions del desembre del 2017, i quedà certificada amb la no-investidura del president Puigdemont el 30 de gener del 2018. Allò trencà l’acord compromès entre JxCat i ERC, i deixava només dues opcions consistents: la dimissió del president de la mesa del Parlament i la recerca d’un nou acord, o el recurs a noves eleccions perquè els electors decidissin si havia de ser el poder judicial qui determinés qui podia ser elegit president de la Generalitat i qui no. Amb l’argument del govern efectiu per aixecar el 155, JxCat i ERC van acabar aconseguint una investidura força accidentada. Això va inaugurar un mandat en què, des de bon principi, mancava una estratègia compartida sobre el conflicte, i no hi havia possibilitat pràctica que el president Torra exercís lideratge. Les friccions van ser regulars i notables, fins a les eleccions del 2021.

Absent una estratègia compartida sobre la independència, no és gens clar que prorrogar la coalició de govern hagi estat una bona idea. De fet, crec que no ho és, com ja vaig apuntar abans de les eleccions, quan vaig suggerir que el partit pro independència que quedés segon ajudés a investir el candidat guanyador dins el bloc, però es mantingués fora del govern. El fet que el primer acord subscrit posteleccions fos entre ERC i la CUP reforçava aquesta impressió. Però, igual que va fer ERC en l’anterior legislatura, JxCat va prendre la decisió de formar part del govern.

Els polítics, com tothom, barregen consideracions de visió de la societat i d’interessos personals quan prenen decisions. Quines dominen més?: depèn de cada persona i també del temps que porta en les institucions, que acostuma a augmentar el pes dels interessos personals. Això és poc rellevant ara, tanmateix. El més rellevant per als ciutadans és els resultats de les decisions, més que les seves motivacions. I es fa difícil veure com el resultat millorarà el que ens deparà l’anterior legislatura. Les dues parts contractants tenen una força parlamentària molt semblant, i això farà que continuïn donant prioritat a la lluita per l’hegemonia. Següent fita: eleccions municipals del 2023. 

Probablement hi haurà certa calma els pròxims mesos. El govern se centrarà en sobreviure a la tramitació dels pressupostos del 2022, a base d’augments de previsió de despesa i de comunicació, factors que difícilment es repetiran de cara al 2023. JxCat jugarà el paper de defensa de la porteria davant les pretensions i propostes dels grups a priori acordables, la CUP i els comuns, que hauran estat ben rebudes per ERC, instal·lada al bell mig de l’espai pactable a Catalunya. 

Tot i que se n’entén la motivació política, es fa una mica estrany combinar el pacte pressupostari amb el PSOE a Espanya amb la proscripció del pacte pressupostari amb el PSC a Catalunya. Al capdavall, n’ha desaparegut el principal obstacle, ja que la independència ja no forma part central del corpus governamental, si més no mentre duri la taula. I un cop l’esquerra espanyola ha constatat que pot governar Espanya sense abordar amb decisió el conflicte amb Catalunya, tot plegat ja no suposarà massa diferència pràctica. Més encara recordant la col·laboració governamental vigent entre partits independentistes i el PSC a la Diputació de Barcelona, i a ciutats importants com Sant Cugat i Figueres.

Amb tot, dues notes poden quedar enregistrades per al nou curs polític. Primer, per molt que en l’anterior mandat es deteriorés permanentment la posició i el lideratge del president de la Generalitat, persistir-hi en aquest mandat no millorarà la cosa. Segon, quan la taula ha entrat per la porta el debat sobre la independència ha sortit per la finestra, i això farà que l’atenció i discussió sobre projectes i posicions de gestió del govern pugi de contingut i de to. La qüestió de l’aeroport n’ha estat una primera mostra.

Germà Bel és economista
stats