El príncep Maragall

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsQalsevol que hagi fet salts de goig sense treure’s l’abric haurà comprovat la dificultat de l’exercici. Maragall va dirigir el procés preolímpic envoltat de moltíssims entusiasmes i d’algunes incomprensions, entre elles, la meva. És fatalitat que la història de les ciutats siguin elles mateixes, tal com són, resultants de tots els passats que les han fetes físicament possibles i, en canvi, les crítiques i alternatives al desenvolupament real es converteixin en carn d’hemeroteca. L’Olimpíada barcelonina va ser un èxit emocional col·lectiu i com a resultat va quedar una ciutat maca, una mica teatral, a manera de bell escenari pal·ladià a l’espera que es representessin obres importants. No sempre s’aconsegueixen. Veurem què passa amb el Fòrum de les Cultures. Ara Maragall es presenta com a candidat a la presidència de la Generalitat i és alguna cosa més que un candidat circumstancial segons la correlació de forces internes del PSC. Maragall va guanyar les autonòmiques anteriors si ens atenim al nombre de vots -no d’escons- obtinguts i, a més a més, és un candidat patrimonial per la seva gestió com a príncep municipal i com a representant d’una promoció de la cultura de la resistència recuperada a la Universitat de Barcelona en el trànsit dels anys 50 als 60. Des de la NEU (Nova Esquerra Universitària) al PSC i Ciutadans pel Canvi, passant pel FOC i el seu activisme com a economista crític, Maragall pot representar milers de coreligionaris, socialistes o no, en l’obstinada Reconstrucció de la Raó Democràtica que ens va ocupar des del 1939 fins al 1978. Recordo que quan va acabar la seva gestió com a alcalde li vaig dedicar a El País un article titulat “ El príncep i l’arquitecte ”, on, entre altres coses, deia: “L’alcalde Maragall deixa dues ciutats, la ciutat fotogènica molt ampliada, amb l’afegitó importantíssim de la socialització del mar, el gran èxit progressista de la seva trajectòria. Però aquí està la Barcelona del desenvolupisme porciolista que un arquitecte del príncep, Oriol Bohigas, proposava derruir a la seva joventut i que no hi ha hagut cap més remei que metabolitzar amb menys pressupost que el que hauria de tenir, perquè bona part de les energies de canvi s’han aplicat a millorar la fotogènia de la ciutat fotogènica”. Ja pertany a la saviesa convencional universal que Barcelona és un exemple de ciutat que ha conservat l’equilibri entre tradició i revolució, sense perdre dimensions humanes, “sembrada d’humanitat” per utilitzar la connotació que Pla va aplicar al seu Empordà. Ara espera a Maragall el desafiament de fer el mateix amb Catalunya, on, junt amb els evidents èxits de l’era Pujol, s’aprecien a vegades indignants insuficiències conseqüència de la inexistència d’una autèntica planificació racional del territori i de la manca d’una mirada més ecològica que negociant sobre el país. [...]