El procés vist pel telescopi del temps
Aquesta setmana Joaquim Coll ha dit en un article a El País que Felipe González no s’hauria d’haver desdit de la comparació entre l’independentisme i les aventures alemanya i italiana dels anys 30, perquè el primer hauria incorporat per la porta del darrere un dels elements que van caracteritzar les segones: el decisionisme, l’apel·lació a l’excepcionalitat del moment per saltar-se la llei. No ho recordo per rebatre la tesi (ja s’ha fet força vegades en els últims mesos), sinó només per assenyalar-ne una paradoxa sorprenent. En el seu esforç per trobar llaços de parentiu entre el sobiranisme i les dictadures, Coll planteja la inviolabilitat d’una Constitució la literalitat de la qual va ser fortament condicionada, i dictada en algun passatge, per l’exèrcit d’una dictadura. Podem buscar parentius i fer l’arbre genealògic de les coses. Sempre que es faci fins al final, exhaustivament, i que es faci bé.
Avui, dia de reflexió, és un bon moment per prendre distància i plantejar-se, senzillament, aquest absurd, l’absurd de voler aferrar-se a la lletra d’un text convertit en fetitxe que tanta gent benintencionada ja no es pot fer seu. Francament, si em demanessin que digués una època marcada per un conflicte com aquest, no m’hauria esperat mai que la resposta correcta fos el principi del segle XXI. M’hauria pensat, més aviat, que em preguntaven pels segles XVI i XVII, quan el progrés científic va començar a fer impossible la lectura literal de la Bíblia que els teòlegs feien en aquell temps.
Sóc incapaç de saber si la comparació està passada de voltes, perquè ja fa mesos que se’ns acostuma als símils grotescos i als disbarats recurrents. Però insisteixo, si em demanessin qui va ser amenaçat amb un exili infinit a l’espai exterior i per què, la referència astronòmica i el càstig desmesurat m’haurien fet pensar en Galileu, i en la fúria de la Inquisició davant del seu intent de modificar l’estatus de la Terra i de tots els elements del cel. No m’haurien fet pensar en una gent cívica que volia canviar l’estatus del que hi ha entre Salses, Tortosa i Lleida, i sempre sense sortir de l’univers de la UE.
Per a aquells teòlegs enfrontats a Galileu, els satèl·lits de Júpiter que ell havia vist amb el telescopi havien de ser una il·lusió òptica, perquè feien que els astres ja no sumessin el número de l’ortodòxia, el set. I la Lluna no podia tenir muntanyes ni el Sol taques, perquè això contradeia la perfecció de la Creació, que era dogma -textual- de fe. Però tres-cents anys després, totes aquelles imperfeccions seguien allà, obstinades malgrat els intents de fer-les desaparèixer a cops de Bíblia. De manera que van acabar traient l’obra de Galileu de l’índex de llibres prohibits, i aquells satèl·lits, muntanyes i taques, que havien estat condemnats, ells sí, a vagar per l’espai sense cap reconeixement, van passar a tenir el privilegi de ser reconeguts per un text.
La realitat és molt pesada. La detesto, va dir Woody Allen, però és l’únic lloc on puc menjar un bon bistec.
