03/04/2024

Prostitució: qui s’hi posa?

3 min
Pancarta que demana la prohibició de la prostitució durant la manifestació del 8-M del 2024 a Madrid.

Teoritzar sobre situacions que no hem viscut sabent que no tenim la més mínima possibilitat de patir-les és fàcil, barat i còmode. Des d’encoixinades poltrones acadèmiques, navegant entre conceptes enlluernadors del líquid (o liquat) pensament postmodern es poden arribar a defensar autèntiques barbaritats. N’hi ha prou de dir Foucault o citar malament Beauvoir (amb mala fe o sense) per acabar demanant per a altres el que no acceptaríem mai per a nosaltres. La prostitució és un clar exemple de com el debat en termes teòrics pot situar-se a anys llums de les experiències que viuen en carn pròpia les dones que en són víctimes. En aquest sentit, jo soc partidària d’establir pràctiques obligatòries de tot allò que es defensa a través de la prestidigitació de cites i referències que donen una aparença d’elevat coneixement de la matèria tractada. Per exemple, quan alguna autoproclamada feminista es mostra aparentment preocupada pels drets de les prostituïdes i això acaba portant-la a defensar aquesta explotació com a treball tot alertant-nos del risc que l’estat sigui paternalista amb les que cobren per serveis sexuals, jo me la creuré si abans han fet unes colònies en qualsevol dels nombrosos prostíbuls que poblen la nostra geografia. A veure si després de ser penetrada per tots els forats corporals durant hores i dies per desconeguts fastigosos que gaudeixen del fet de sentir-se poderosos perquè poden comprar dones, encara creu que la prostitució és una feina. Si fer de meuca és una feina qualsevol, que les defensores de la seva legalització facin pràctiques (remunerades o no) en algun dels antres on s’esclavitzen dones. Però, curiosament, les privilegiades còmodament instal·lades en teories lliures de gèrmens i venèries no han posat mai els peus en un bordell ni han llegit ni escoltat les supervivents del que Sheila Jeffreys ha anomenat la indústria de la vagina. Tenen molt clar que ser puta és com treballar de caixera en un supermercat, però si els pregunteu quant cobrarien per un servei resulta que s’ofenen. 

El cas és que la puta feliç que ha triat lliurement dedicar-se a l’anomenat ofici més antic del món és un invent dels proxenetes, que, paradoxes del present, han trobat unes aliades inesperades en aquesta branca de suposat feminisme. Suposat, dic, perquè no es pot ser feminista defensant l’explotació de les dones. No es pot estar predicant sobre la necessitat que les relacions sexuals siguin amb desig i consentiment i tot seguit avalar la seva mercantilització defensant no la llibertat de les dones sinó el dret dels homes a comprar-nos. No tindrem una societat igualitària mentre ens neguem a mirar cap a la foscor que s’amaga en aquesta  part de la realitat que encara queda a l’obaga perquè considerem que forma part de la intimitat o ens sembla que no té res a veure amb la situació de la majoria de nosaltres, les que no ens hem vist mai abocades a la prostitució. Tenint en compte com es van estenent els tentacles d’un negoci de dimensions industrials, racista perquè les explotades són majoritàriament immigrants, colonitzador perquè és una màquina d’extraure nenes i joves dels seus països de procedència per al consum local, és urgent que el feminisme es comprometi obertament amb la lluita contra la prostitució i es deixi estar de quimeres insultants com la regulació del que anomenen “treball sexual”. Que no ens despistin parlant de l’estigmatització de les meuques com si l’ètica feminista de la igualtat tingués alguna cosa a veure amb la moral conservadora i hipòcrita. I que no ens diguin que de totes maneres el sistema t’explota i és més digne vendre’t que fregar vàters. Com va deixar dit l’activista i pensadora Amelia Tiganus, supervivent d’aquest necròfag sistema, una cosa és fregar vàters i una altra és que siguis tu la baieta.  

Najat El Hachmi és escriptora
stats