Provem l’agenda econòmica
Junts i Esquerra han fet possible un nou govern de Pedro Sánchez. En el pacte amb el PSOE tots dos han prioritzat l’amnistia. A partir d’aquí difereixen. Junts, que feliçment ha entrat en mode negociació, hi ha afegit punts polítics i ha deixat de banda els econòmics, mentre que Esquerra, que ja va iniciar la via negociadora la legislatura passada, hi ha introduït aspectes econòmics de molta envergadura.
Pensem el que pensem sobre aquestes estratègies, està clar que ara cal partir de la situació com ens la trobem: amb un PP que, altra vegada, ha desfermat un gran furor. Ha perdut per poc l'oportunitat de governar i branda l’amnistia. Ho fa arreu: al carrer, a la judicatura, a Europa. No hauríem de menystenir la seva capacitat de fer mal a Europa. De moment es prefereix un govern espanyol condicionat per l’independentisme català i basc a un de condicionat per Vox. Però en una Europa que girés més cap al conservadorisme, un govern d’esquerres isolat i en conflicte amb una part important de la judicatura podria ser vulnerable.
A la vista d’aquest panorama, el vector orientador de l’acció política dels partits catalans en la nova legislatura hauria de ser fonamentalment el de guanyar temps, propiciant que PP i Vox no obtingui una majoria absoluta a la seva conclusió. Si l’amnistia culmina, serà irreversible. Però res més s’haurà guanyat si d'aquí quatre anys es forma un govern de PP i Vox. En quatre anys el PP no haurà canviat.
El PP farà tot el possible per fer fracassar l’amnistia, i la seva capacitat d’obstruccionisme no és menor. Amb aquesta i altres batalles voldrà mantenir un clima de tensió centrat en el tema català durant tota la legislatura. Creu, possiblement encara amb raó, que això l’afavoreix. Tots els partits que han donat suport a la investidura haurien de promoure exactament el contrari. La calma afavoreix l’estabilitat a llarg termini de la majoria de la investidura. És vital que si hi ha soroll i crispació sigui clarament responsabilitat de la dreta i no de la retòrica o dels conflictes entre membres de la majoria.
No serà fàcil. Personalment, la retòrica de la sessió d’investidura ja m’ha semblat massa aspra. Hi ha dues dimensions en què ens la juguem:
1. Competència entre Junts i Esquerra. La competència és inevitable, però si es desenvolupa principalment sobre l’eix de la reivindicació nacional pot ser molt disruptiva. Els dos partits saben que no hi haurà cap acord sobre un referèndum d’autodeterminació. No anirem bé si algun d’ells s’entesta en aquesta línia. Algun dia hi haurà un referèndum, però no serà d’autodeterminació i no serà aquesta legislatura. Serà per ratificar un acord per a un nou Estatut, o similar. Aquest acord només valdrà la pena si no pot ser vist com una imposició de mig Catalunya sobre l’altra meitat. És a dir, si pot ser ratificat per uns dos terços dels votants, la qual cosa implica que poc o molt una majoria del vot històricament independentista l’ha de votar. Quatre anys no són suficients perquè això maduri i, per tant, les taules de negociació hauran de treballar també en altres temes. Un pot ser la llengua. Un altre, l’agenda econòmica. Que l’eix econòmic guanyi protagonisme seria un bon desenvolupament perquè permetria una competència natural entre Junts, que és de centredreta, i Esquerra, que és com el seu nom indica. Una vegada es focalitza en l’economia no cal que Junts i Esquerra cerquin diferenciar-se en el que coincideixen. La diferenciació basada en qui és nacionalment més pur és artificial i porta a la crispació. En canvi, en un context europeu la competència en posicionaments econòmics no hi porta.
2. Acció de govern. Aquesta vegada no hi ha espai per a la geometria variable. Tots els partits de la investidura poden bloquejar. Per més que en aquestes condicions és recomanable legislar poc, alguna activitat és indispensable (pressupostos). Tenim dos escenaris. Un, dolent, és el de la paràlisi: tot es bloqueja. L’altre, bo, és un on tots els partits són conscients de la situació, renuncien als seus màxims i pacten. Això portaria a una política econòmica més centrada que a la darrera legislatura, més alineada amb la pròpia del PSOE i on Junts i el PNB enllacen amb els sectors empresarials i impulsen cap a la moderació. Cúpules a banda, no seria lògic que a l’empresariat li preocupés més Junts i el PNB que Sumar. L’escenari dolent propicia la majoria de PP i Vox d'aquí quatre anys, mentre que el bo és òptim per evitar-la.
