Provincianisme

"L'home gran s'arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s'enfila dins els valors universals, i fins i tot dins l'infinit", Joan Mascaró.

Difícilment es poden trobar punts de coincidència quan es donen sentits oposats a la mateixa paraula. Provincianisme és, segons la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, " estrechez de espíritu y apego excesivo a la mentalidad o costumbres particulares de una província o sociedad cualquiera, con exclusión de las demás ". Segurament aquesta és la definició que ha fet seva en Tomeu Picornell quan, rebatent la meva afirmació que els empresaris mallorquins són provincians, afirma de manera vehement que "no hi ha res més allunyat del provincianisme que la cúpula empresarial mallorquina, cosmopolita per definició". Contràriament, jo preferesc la definició que en fa Josep Pla, la qual, en versió de Miquel Àngel Maria, diu així: "El provincià és aquell que menysprea allò que li és propi i voldria ser com els de la capital. Sota un vernís de cosmopolitisme, no és altra cosa que un esnob. Enlluernat per tot allò que ve de fora, no s'adona que el problema és la seva mediocritat, la seva buidor, el no ser res i voler copiar. És, en definitiva, l'altra cara i la conseqüència de l'autoodi". A partir d'aquí, tots els arguments de Tomeu Picornell per justificar que la cúpula dels empresaris d'hoteleria mallorquins no són provincians em serveixen per encasellar-los en la definició de Josep Pla: patrocinen la restauració del patrimoni de l'Havana, -"aquí no els cal"; inverteixen en la cultura que els interessa -que casualment mai no coincideix amb la del nostre país-; tenen mitjans de comunicació -tots en castellà, naturalment-; disposen d'un partit de masses a la seva disposició -d'àmbit estatal, és clar. En una cosa té la raó en Picornell: que han acumulat un enorme poder polític que utilitzen en benefici dels seus interessos empresarials, ja sigui per aconseguir reformes laborals que els faciliten mà d'obra barata o per modificar la Llei de costes o per suprimir l'ecotaxa.

En tot cas, més que disputes semàntiques, la discussió la podríem centrar en l'existència o no d'alternatives al model impulsat per les cadenes hoteleres i si la cúpula d'hotelers mallorquins no tenien altra alternativa que renegar, sí, aquesta és la paraula, de la llengua i cultura pròpies per tal d'aconseguir els favors de l'Estat espanyol per poder obrir les seves empreses al mercat global. Només des d'aquesta òptica s'entén el ferotge autoodi que pateixen aquests empresaris i que, malauradament, s'ha contagiat a la gran majoria de petits empresaris de les Illes. Però, tenien altra alternativa? La fidelitat a la cultura pròpia és un obstacle per obrir-se al món, i per això cal renegar-ne? Així ho interpreta una mentalitat provinciana, acomplexada. Perquè naturalment que hi ha alternatives. O no s'han internacionalitzat les empreses catalanes i basques, liderant l'exportació i aconseguint que el seu mercat majoritari sigui l'internacional. I la gran majoria d'empresaris catalans i bascos que exporten els seus productes al món no han renunciat a la seva llengua i cultura i fan patrocinis a casa seva. Tampoc no han necessitat el suport d'un partit d'àmbit estatal, sinó que han donat suport a partits propis, fidels a la seva cultura i que defensen els interessos econòmics del seu territori, també els interessos fiscals, no com a les Illes, on els governants justifiquen l'espoli al qual estam sotmesos.

I és que, quan es comença per odiar una cosa tan íntima com és la llengua materna, es veu la natura i el territori com una mercaderia, més enllà del seu valor patrimonial i paisatgístic, i es considera la gent carn de canó, només necessària per obtenir els majors beneficis possibles. Un empresari amb sentit de país, compromès amb el país, faria compatible la seva activitat econòmica amb la defensa de la cultura pròpia, amb la protecció del medi ambient i el territori, amb el consum de productes de la terra... Un empresari com cal veuria el turisme com una activitat econòmica integral, complementària de la resta d'activitats econòmiques. Entendria que el patrimoni històric, artístic i cultural; l'artesania; els productes del camp; la cultura pròpia...; el país, en definitiva, formen el conjunt de l'oferta turística. I així el conjunt de la població es beneficiaria d'aquesta activitat, que cercaria l'excel·lència i fugiria de la competència baratera que empobreix el territori. Perquè, aquest és el resultat de l'actual model turístic de sol i platja: la caiguda vertiginosa de la renda per càpita; la degradació de la qualitat del treball; la baixada dels salaris; l'abandonament escolar; la destrucció del territori... Aquestes són les conseqüències del turisme de masses, com adverteix Miquel Puig, qui, a més, destaca que les Illes Balears són la comunitat que ha creat més llocs de feina els darrers anys i, paradoxalment, és la comunitat on ha crescut més l'atur, engreixat per la generació de joves universitaris o batxillers que no troben feina al sector turístic, el qual només necessita cambrers i netejadors mal pagats.

Potser ara no hi veim cap alternativa, però necessitam crear-la. Hi ha gent que mai no ha tirat la tovallola, també empresaris, encara que no estiguin a primera línia. I el que menys ens convé és que ens emmirallem en una classe empresarial que ha aconseguit enriquir-se i relacionar-se amb l'oligarquia de la metròpoli, però renegant de les seves arrels i venent el seu país.