Les psicofonies de l’Íbex que demanen un pacte PP-PSOE
En mans de la premsa econòmica, la xifra diària de l’Íbex-35 esdevé una bestiola alegre, loquaç, garlaire i faceciosa. Aquest dimarts, per exemple, els diaris consideraven que la caiguda del 3,62% viscuda dilluns era símptoma que l’Íbex —talment com la princesa de Rubén Darío— estava trist per la fragmentació del Congrés. “L’empresa vol pacte”, clamava Cinco Días. “Alerta empresarial”, sospirava El Economista. També El Mundo es lamentava en portada, amb “L’Íbex demana a Sánchez i a Rajoy que anteposin l’acord als seus interessos”. M’agrada molt aquesta antropomorfització d’un índex econòmic: em fa imaginar l’Íbex com si fos el monstre dels Caçafantasmes, però amb el poder de parlar (i bastanta més mala gaita).
És evident que, si les empreses cotitzades parlessin, triarien sempre estabilitat política i basculació a la dreta: acomiadament quasi lliure i minúcies similars. El que l’Íbex demanaria, en realitat i per entendre’ns, és que no hi hagi mai eleccions i governi el PP ad infinitum. I, de fet, a vegades ni així està content. L’endemà que Rajoy guanyés per majoria absoluta el 2011, l’índex es va desplomar un 3,48%. La premsa no va suggerir, aleshores, que les grans empreses desconfiaven de la capacitat de Rajoy per navegar en el punt més dur de la crisi, i evitar el rescat, per exemple. Van buscar mil explicacions alternatives: que si Moody’s havia alertat França perquè perillava la seva triple A, que si la intervenció practicada al Banc de València... La borsa és un gran organisme que reacciona a mil factors: si fos previsible, la gent no s’hi arruïnaria de tant en tant. No nego l’honestedat de la majoria d’anàlisis, però al lector no iniciat li queda la sensació que, amb una mica de bona voluntat, a l’Íbex se li pot fer dir quasi tot.
