La renovació del PSOE és un moment esplèndid per observar com es van covant, de mica en mica, els problemes futurs d’Espanya. I de Catalunya, de passada -perquè ens acabarà afectant d’una manera o altra-. La qualitat dels polítics és un tema transcendental per a la democràcia. Diguin-me reincident, però ens hi va el futur -el passat ja ens hi ha anat!-. Arriba al govern segons qui, i ens en ressentim. Si la nostra crisi té especial virulència és resultat, en bona part, d’haver forjat durant anys uns governants poc qualificats. Llavors han hagut de venir troiques a dir-nos com havíem de funcionar perquè els nostres governants no se’n sortien.
¿Vostès coneixen els currículums dels candidats que es presenten a liderar el PSOE? Si els ve de gust, farem una passejada sobre els tres més destacats.
El senyor Eduardo Madina prové d’una família de socialistes bascos. Va entrar al partit als disset anys -abans de poder votar!-. Llicenciat en història, ha treballat al Parlament Europeu. No consta que en sigui funcionari, més aviat sembla que va entrar-hi com a torna de la cort socialista espanyola a Estrasburg i Brussel·les. Ha donat algunes classes sobre construcció europea -no pas sobre “destrucció europea”, que és d’allò en què el PSOE té experiència recent-. Figura que és professor associat d’història contemporània a la universitat. Diputat al Congrés des del 2004. Recorda vagament Zapatero. Desperta aquella viva sensació provocada pel típic subproducte de partit que es pensa que els diners surten d’una impremta que va instal·lar el senyor Iglesias quan va fundar el PSOE.
El senyor José Antonio Pérez Tapias és el de més edat. El seu currículum denota una certa coherència. És llicenciat en filosofia i lletres, i també en ciències eclesiàstiques. Catòlic declarat, és professor i degà de la Facultat de Filosofia a la Universitat de Granada. Milita al PSOE des de fa 21 anys. I també ho fa a la UGT. Ha sigut delegat de Cultura de la Junta d’Andalusia a la seva província. Va entrar el 2006 com a diputat a Madrid perquè un company de llistes tancades va haver de marxar a un xollo més amè: ambaixador a l’Argentina. Però abans d’acabar la legislatura va renunciar al càrrec en no voler votar l’esmena exprés a la Constitució -ja se’n recorden: la recessió i la limitació del dèficit-. Forma part del corrent Esquerra Socialista. Vull significar amb això que sembla del morro fort. A més, fa la pinta de ser allò que, quan jo era petit, se’n deia “ un protestón ”. Probablement sospita que si Eva es va menjar la poma va ser per culpa dels mercats.
El senyor Pedro Sánchez és economista i professor universitari associat. També va treballar al Parlament Europeu i com a enviat a Kosovo -hi torno: perquè era del PSOE? No...!-. El 2003 es va presentar com a regidor a Madrid, però vet aquí que no va sortir elegit. No obstant, finalment va accedir-hi perquè dos companys de llista tancada plegaven. El 2007 el partit ja el va ubicar millor a les llistes tancades municipals. És així que, finalment, va sortir elegit per a l’Ajuntament de Madrid. El 2008 va tornar a presentar-se per a diputat al Congrés però, ostres!, altre cop no va sortir escollit. Va continuar com a regidor a Madrid -aquesta gent juga sempre sobre segur-. Fins que va plegar un altre diputat company de llista tancada (Pedro Solbes), la qual cosa va permetre a Sánchez colar-s’hi. Aquesta vegada al Congrés. Va durar poc l’alegria, perquè el 2011 no va poder continuar: altre cop no va sortir elegit com a diputat. Però, atenció, que l’esperança és l’últim que s’ha de perdre: llavors va plegar una altra companya de llista tancada (la Cristina Narbona) i, catacrac!, tornem-hi cap a dins. Aquest tal Sánchez sembla que s’ha especialitzat a no sortir elegit. M’inquieta que, desesperat per uns electors que mai no el volen, estigui esperant amb ànsia l’abdicació prematura de Felip VI per tal d’ocupar el seu lloc.
Doncs bé, és molt probable que un d’aquests tres elements arribi a liderar el PSOE i, tard o d’hora, governi Espanya. Potser no troben el tema transcendental, però: ¿vostès posarien diners en una empresa dirigida per qualsevol d’ells? ¿O és que potser pensen que a Catalunya ens esperen millors polítics perquè serem independents? Ja els previnc que el sistema de selecció de polítics a casa nostra és igual de dolent... Definitivament tenim mala peça al teler. Sembla que no es tracta de renovar-se o morir. Sinó de renovar-se per, després, morir. Tots plegats, vull dir.
