El públic de Pitarra (1895)
Peces històriques
De l’obituari —traducció pròpia— publicat per Ezequiel Boixet ‘Juan Buscón’ (Lleida, 1849-Barcelona, 1916) a La Vanguardia (5-VII-1895) l’endemà de la mort de Frederic Soler ‘Pitarra' (Barcelona, 1839-1895) esdevinguda aquest juliol ha fet 130 anys. Va ser un dramaturg, poeta i empresari teatral molt popular. Rellotger d’ofici, a l’altell de la seva botiga del carrer Avinyó reunia una de les tertúlies més famoses a la Barcelona del seu temps.
[...] De la glòria, de la popularitat que pessigolleja de manera agradable l’amor propi de l’home que entrega el fruit del seu pensament al judici d’un públic, pocs han gaudit tant i amb tanta freqüència com Frederic Soler Pitarra, a qui la mort acaba de ferir. Durant trenta anys consecutius, Pitarra, el Pitarra unes vegades festiu i altres vegades tràgic, ha assaborit en centenars de nits el gust de les ovacions que un públic afectuós li prodigava sense reserves. ¡Quin curiós i interessant estudi crític podria fer-se sobre el públic de Frederic Soler! Perquè el fecundíssim autor va tenir un públic seu, del tot seu, vertaderament seu; un públic diferent de tots els altres, un públic que semblava engendrat, crescut i format en aquell coliseu del carrer de l’Hospital de Barcelona, en aquell teatre Romea, bressol, llar i temple de la musa de Pitarra, per admirar sense miraments, ostensiblement, les obres del seu poeta favorit, per molts d’ells l’únic poeta. ¡Quin auditori! Ni fet d’encàrrec... bonhomiós, impressionable, entusiasta, disposat a comprendre al seu autor, atent a rebre totes les emocions que aquest li havia preparat, recollit com un devot en el temple davant les situacions expectants, mostrant en el rostre, perquè hi ha moments en els quals un auditori té una sola, una única fisonomia, el segell dels sentiments desvetllats per l’obra: l’alegria, l’ansietat, l’angoixa, el terror, el triomf. ¡Ah, quin públic incomparable va trobar Frederic Soler durant molts i molts anys! ¡Com de bé s’assimilaven l’un i l’altre! ¡Com es comprenien tan bé autor i espectador!... i què bé es pagaven l’esforç mutu! Frederic Soler produint sense descans obres i més obres, amb el forn sempre encès; oferint incansable drames i comèdies alternant amb peces d’un sol acte; el seu públic aplaudint-li tot amb un afecte que tenia alguna cosa, potser molta, de familiar, cridant-lo a escena amb una insistència i una freqüència que més d’un cop semblaven estranyes a qui no era de la casa o a qui ignorés aquelles acostumades reaccions del públic fidel. [...] En aquests darrers anys l’auditori habitual de Soler s’havia pansit una mica; en aquell nucli tan sòlid abans, tan resistent, que no escatimava mai l’admiració i l’aplaudiment s’introduïa poc a poc el dubte vingut de l’exterior, d’elements estranys al vertader públic del Romea. Les petits bourgeois que componien part del nou auditori van començar a discutir a l’heroi, i el sentit crític va exercir profunds estralls. Hi havia en aquell temps un ferment dissolvent; però quedava encara una massa lleial que no admetia la discussió, i aquesta massa lleial podrà exclamar amb sincer pesar: hem perdut al nostre poeta... l’home que tantes vegades, amb la seva inspiració brillant, va saber posar el riure als nostres llavis i les llàgrimes als nostres ulls...
