25/08/2023

Putin, Puixkin i la decadència de l’Imperi Rus

6 min
Detall de les mans i el reflex de Putin durant una reunió.

El mes passat vaig estar a la cantonada del que abans era el carrer Puixkin, a Kíiv. Arran de la invasió a gran escala d’Ucraïna ordenada per Vladímir Putin el 2022, l’han rebatejat com a carrer Ievhen Txikalenko, una figura destacada del moviment per la independència d’Ucraïna de principis del s. XX. Per als amants de la literatura i l’òpera, cancel·lar el poeta i autor d’Eugeni Oneguin, Aleksandr Puixkin, pot semblar fer-ne un gra massa. Putin, sí, però per què Puixkin?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ara bé, per als ucraïnesos, immersos en una lluita existencial per la seva independència i contra la guerra de recolonització de Rússia, Puixkin és un símbol de l’imperialisme rus que històricament ha negat a Ucraïna el dret a menar una existència nacional per separat. Puixkin va ser un gran poeta, però també un poeta de l’imperialisme rus, de la mateixa manera que Rudyard Kipling va ser un gran poeta, però un poeta de l’imperialisme britànic.

Poltava, de Puixkin, presenta el hetman Ivan Mazepa, un cosac ucraïnès, com un voluble traïdor a l’heroic tsar rus Pere el Gran, que, malgrat tot, el 1709 va vèncer els suecs en la batalla de Poltava i, dotze anys més tard, va fundar formalment l’Imperi Rus.

L’any passat, mentre les forces russes bombardejaven Ucraïna, un vídeo distribuït des d’instàncies oficials mostrava el ministre d’Exteriors rus Serguei Lavrov recitant versos d’Als calumniadors de Rússia de Puixkin, un poema que clama contra els occidentals partidaris de la rebel·lió dels eslaus contra Rússia. Els canvis de pla en què apareixien fotos del president nord-americà Joe Biden i d’una cimera del G-7 dissipaven qualsevol dubte sobre el missatge. Quan les forces russes van ocupar Kherson, s’hi van instal·lar cartells amb la imatge de Puixkin en una campanya propagandística que proclamava que Rússia hi seria “per sempre”.

No és sorprenent, doncs, que a les xarxes socials alguns ucraïnesos hagin passat a fer referència a atacs dels “puixkinistes”, que llancen míssils contra la seva ciutat. A tall d’exemple: “Els puixkinistes no ens han deixat dormir bé, a Kíiv hi ha hagut molt rebombori”. (Després d’unes quantes hores en un refugi antiaeri ben entrada la nit, jo tampoc no tenia gaire estima pels puixkinistes.)

Rere aquest rebuig ucraïnès a Puixkin hi ha una història molt més àmplia. En retrospectiva, podem percebre que la decadència de l’Imperi Rus ha estat un dels grans motors de la història europea al llarg dels darrers 40 anys. I, si mirem al futur, caldria esperar que continuï essent un dels principals reptes d’Europa pel cap baix durant els pròxims 20 anys, si no durant 40 anys més.

Després de la Revolució Russa del 1917, l’Imperi Rus va perdurar amb una forma força peculiar com a Unió Soviètica. El 1922, quan es va fundar la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, Lenin havia decidit que fos un estat caracteritzat per la igualtat teòrica entre les repúbliques que constituïen la unió (per cert, Stalin, com Putin un segle més tard, volia que Ucraïna formés part de la Federació Russa). En acabar la Segona Guerra Mundial, aquesta nova versió d’imperi va dominar els països de l’Europa oriental i central fins a un teló d’acer que discorria pel mig d’Alemanya. Des de Varsòvia fins a Washington, l'URSS era vista com un imperi soviètic i rus alhora.

Als anys 70, aquesta potència imperial encara semblava un rival formidable dels Estats Units, fins i tot en parts de l’Àfrica i l’Amèrica Llatina. Tot i això, a la dècada dels 80, la seva decadència ja era ostensible. Les temptatives reformistes de Mikhaïl Gorbatxov van culminar, entre el 1989 i el 1991, en l’esfondrament pacífic més espectacular d’un imperi en tota la història. L’esfondrament no només va dissoldre el control soviètic/rus de l’Europa central i oriental, sinó també els lligams imperials molt més antics que unien Rússia, Ucraïna i Bielorússia. De manera insòlita, i precisament per la complexa relació entre el component soviètic i el rus, va ser el màxim dirigent de la nació nuclear de l’imperi, el rus Boris Ieltsin, qui va donar l’última empenta al procés.

A Occident, molts van creure ingènuament que aquest era el final de la història, però els imperis en decadència no es rendeixen sense resistir-se. Els primers senyals d’una reacció en contra ja es podien copsar el 1992, amb l’ocupació per part de l’exèrcit rus del que encara era el territori escindit de Transnístria, situat a l’extrem oriental de l’estat de Moldàvia –que acabava d’estrenar la sobirania–, i posteriorment en dues guerres brutals per tal de sotmetre Txetxènia i mantenir-la a l’interior de la Federació Russa.

Després, l’imperi va contraatacar de manera decidida més enllà de les fronteres internacionals amb l’ocupació de dues extenses zones de Geòrgia el 2008, l’annexió de Crimea i l’inici de la guerra a l’est d’Ucraïna el 2014, a més de la invasió a gran escala d’Ucraïna del 24 de febrer del 2022. En els seus discursos i assajos, el líder rus deixa ben clar que el seu principal referent és l’Imperi Rus. Segons diuen, el mes de febrer de l’any passat, sorprès per la decisió del seu cap, el ministre d’Exteriors Lavrov va remugar a un amic oligarca que Putin només té tres assessors: “Ivan el Terrible, Pere el Gran i Caterina la Gran”.

Una cartell d'un soldat amb l'eslògan "al servei de Rússia; és un treball real" a Sant Petersburg, Rússia

Aquesta història no s’haurà acabat encara que Ucraïna recuperi fins a l’últim pam del seu territori sobirà, Crimea inclosa. Encara hi ha Bielorússia, un país amb més de nou milions d’habitants que, a principis d’aquesta dècada, han estat testimonis d’un dels esforços de resistència civil més sostinguts de la història moderna contra el règim cada cop més autocràtic del president Aleksandr Lukaixenko. Hi ha els estats independents postsoviètics de Moldàvia, Geòrgia, Armènia i Azerbaidjan, així com les repúbliques centreasiàtiques. A l’interior de la Federació Russa, hi ha repúbliques com ara Txetxènia, el Daguestan i el Tatarstan. De moment, el líder txetxè Ramzan Kadírov és un dels partidaris més lleials de Putin, però, si Rússia se submergís en “temps convulsos”, Kadírov podria començar a fer altres càlculs.

A Occident, no hauríem d’enganyar-nos pensant que podem “gestionar” la decadència d’aquest imperi dotat d’armament nuclear: les potències europees tampoc no van poder “gestionar” la decadència de l’Imperi Otomà a les acaballes del s. XIX i principis del XX. Les democràcies occidentals tenen una tendència crònica a sobreestimar la seva capacitat d’influir en la política interna dels règims autoritaris. Les nostres possibilitats d’influència directa són particularment mínimes a la Rússia actual, una dictadura personalista en un estat de paranoia i repressió avançat. Després de Putin, i tal vegada dels seus successors immediats, hauria d’arribar un moment en què tinguem més possibilitats de relacionar-nos-hi de manera constructiva, i ens hauríem de preparar per a aquest dia. De tota manera, passarà molt de temps abans que Rússia no accepti d’una vegada per totes que ha perdut el seu imperi i comenci a trobar el seu paper.

El que sí que podem i hem de fer mentrestant és assegurar-nos que els països que persegueixen un futur millor fora d’un Imperi Rus en declivi ho puguin fer en pau, seguretat i llibertat. La geopolítica, com la natura, detesta el buit. A llarg termini, acollir Ucraïna i els seus veïns més petits tant a la Unió Europea com a l’OTAN i, per tant, protegir-los davant d’intents de recolonització futurs, també serà avantatjós per a Rússia. Amb la porta cap a l’imperi tancada per fi, podrà emprendre el llarg camí cap a l’estat-nació. El camí, però, serà especialment difícil perquè, a diferència dels vells estats europeus com França i Portugal, que van adquirir i van perdre imperis a ultramar, Rússia no té un estat històricament, geogràficament o constitucionalment ben definit al qual retornar.

Per a Rússia, un altre futur postimperial hauria estat possible. La literatura en llengua russa es podria haver enriquit amb l’obra d’escriptors postcolonials ucraïnesos i d’altres territoris, com la literatura anglesa s’ha enriquit amb l’aportació d’escriptors de l’Àsia meridional, l’Àfrica i el Carib. Amb els seus esforços per restaurar el “món rus” a la força, Putin l’ha destruït. El maig del 2013, el 80% dels ucraïnesos afirmava tenir una actitud general positiva envers Rússia. El maig passat, només un 2 % dels ucraïnesos amb qui els enquestadors van poder parlar aquesta vegada van donar la mateixa resposta. I el carrer Puixkin ha canviat de nom. Putin s’ha carregat Puixkin.

Només quan Ucraïna estigui segura, envoltada pels dos braços vigorosos de l’occident geopolític –la Unió Europea i l’OTAN–, els seus ciutadans podran dormir tranquil·lament al seu llit, com fan els estonians i els lituans, sense preocupar-se d’atacs nocturns dels puixkinistes. Potser llavors, els ucraïnesos fins i tot podran tornar a gaudir de la lectura d’Eugeni Oneguin.

Historiador, catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'Oxford
stats