Desconnectar l’educació

En ple debat sobre la desconnexió, em crida l’atenció l’absència d’aposta pel debat sobre el model educatiu que volem per al nou país. És possible que aquests silencis tinguin les arrels en algunes posicions teòricament irreconciliables entre els que defensen una educació en mans exclusives de l’administració pública i els que defensem que l’educació pot ser concertada amb entitats d’interès social que, de manera contrastada, han demostrat que serveixen l’interès públic. El debat no hauria de centrar-se a discutir sobre qui és el propietari de què sinó en quina mena d’educació volem. Aquest debat, i les conclusions pràctiques que se’n derivin, hauria de ser tan públic com fos possible, i definir un marc a partir del qual fos possible fer créixer la capacitat formativa de les nostres escoles, instituts, centres de formació professional i universitats, en un marc de veritable llibertat.

El rector d’una universitat catalana de molt de prestigi escrivia fa poc que calia alliberar les universitats del jou de l’igualitarisme a la baixa que les domina. La directora d’un dels centres públics amb més prestigi de Catalunya, un institut escola dels més sol·licitats del país, em deia no fa gaire que la clau de l’èxit del seu centre havia estat, precisament, la independència del sistema. És a dir, atès que el centre havia aconseguit un reconeixement molt per damunt de la mitjana, havia assolit també uns graus de llibertat comparables als de qualsevol escola concertada. “Fa molts anys que hem oblidat que som una escola de propietat pública, i ens dediquem a ensenyar com si nosaltres, els mestres, fóssim encara els responsables de la vella cooperativa de la qual vam sorgir”. En el centre de la proposta educativa d’aquest centre, l’aula, la classe, l’amor a l’aprenentatge, la descoberta de l’esforç com a element central de la dignitat de la persona, el descobriment de què cal aprendre, estudiar, treballar, forma part dels orgulls més grans d’esdevenir i ser persona. Ho comento amb admiració perquè parlant amb aquesta directora vaig entendre que aprendre ha de ser una activitat en ella mateixa, en què la finalitat de l’aprenentatge és gairebé secundària, i aprendre en si esdevé proposta i repte.

Vivim immersos en una discussió banal entre els defensors de la competitivitat tout court, els que estan disposats a fer aprendre xinès als seus fills de deu mesos, i els del cotó fluix descordat, disposats a amagar el resultat del partit de bàsquet als seus fills, no fos cas que la criatura quedés lesionada en l’autoestima perquè ha perdut un partit per més de trenta punts. Ni les competències quan no toquen ni amagar el cap sota l’ala quan no cal ens solucionaran la construcció d’una societat més justa, més lliure i més capacitada per obrir-se camí dignament al futur immediat que ja ara estem construint.

Ens cal una educació oberta, lliure, centrada en la persona. Què vull dir amb això? Doncs una educació que doni el mateix pes a la comprensió d’un teorema matemàtic que a la comprensió de l’ Odissea. Una educació que es faci càrrec de l’educació física però que ho faci extraient de l’esport els elements educatius evidents que incorpora, necessaris per a la preparació per a la vida real. Una educació que expliqui que dos i dos fan quatre però que la unió d’una persona més una persona pot arribar a sumar més que dos. Necessitem una educació centrada en els projectes, en la reflexió personal, una educació construïda a partir de l’exercici de l’esperit crític i, en la mesura que sigui necessari, en la gestió intel·ligent de la memòria personal i col·lectiva.

L’educació ha de ser el reflex de la societat a la qual aspirem. L’aula de la vida és a casa i a l’escola. Anem a l’escola per rebre coneixements, i també per aprendre a conviure. Hi anem per aprendre a fer amics. Per gestionar els adversaris. Per construir lleialtats. Per educar la voluntat i per fer-hi créixer el sentit del deure i de l’esforç. Per valorar els resultats. Per relativitzar els fracassos i per compartir els èxits. Hi anem per aprendre a escollir amb criteri i responsabilitat, per divertir-nos jugant i, per tant, per valorar el bé que em fa l’esforç compartit amb els altres.

Per a tot això ens calen mestres i professors vocacionalment motivats, ben pagats, propietaris de la seva gestió, independitzats de les burocràcies que han privatitzat el que és públic.

Mentre ens desconnectem, voldria saber que l’educació del país avança per aquí. M’agradaria veure com, de mica en mica, aprenem a educar per transformar el món, per fer-lo créixer, sense delmar-lo. Potser demano massa. Potser, però, és el temps de fer-ho.

Més continguts de