La decoració d’interiors
He entrat a l’establiment i m’hi he sentit molt estranya. Era un bar d’aquests que tenen un nom com ara Donde Siempre. Un bar d’aquests, en fi, on fan hummus i hi ha llet de soja. Un bar, vaja, com tants altres, amb una pissarra al carrer on (amb lletra maca) hi diu: “Demaneu els nostres sucs energètics”. M’he assegut en un tamboret. A la tauleta rodona hi havia la llista de preus, que era raonable. Hi havia pastissos de pastanaga en campanes de vidre, perquè si algú vol entrepans ja va a un altre tipus d’establiment. Se’n va al Bar Ángel, on la truita de patates fa deu centímetres d’alt i on, si els demanes hummus, t’encenen un cigarret.
Però què hi faltava al bar, que em feia respirar malament? Quina mena de vibracions hi havia allà dins, que em provocaven tanta incomoditat? Tant de desassossec? M’he mirat la dona del meu costat, amb la seva bicicleta plegable, que es prenia un suc de poma i gingebre. Era la dona que s’esperava amb la bicicleta que s’esperava. M’he mirat el cambrer, que duia un tatuatge al coll amb el mapa d’un tresor. També era el cambrer esperat. He anat al lavabo. Les fotos que indicaven quin era el de dones i quin el d’homes eren les esperades fotos en blanc i negre d’un forçut de circ i d’una ballarina de cabaret dels anys trenta. Tot en ordre. A la pica hi havia una safata de vidre amb pedretes i, al damunt, l’esperat sabó. I una ampolla de vi, buida, amb les esperades flors seques. Tot era com havia de ser. Però llavors, què hi faltava?
El cambrer m’ha mirat. Ha entès la meva angoixa. I, aleshores, jo ho he percebut. Esclar! En aquell establiment no hi havia cap caixa de fruita. Cap caixa de fruita pintada de blanc trencat. Era això. No n’hi havia cap! Les caixes de fruita amb testos a dins, com els palets de fusta, són decoració obligatòria dels bars que volen ser bonics. I si entres en un bar i no n’hi ha cap ja et trobes malament.
