24/01/2016

Tot el que ‘El hijo de Saúl’ no ensenya, i veus

2 min

SURTS DE VEURE El hijo de Saúl commogut, perquè per més cops que retratin l’Holocaust, cada vegada esgarrifa com si fos la primera el deliri d’aquella màquina de matar tan cruel. En surts conscient que has viscut l’horror de les cambres de gas d’Auschwitz més des de dins que mai tot i no haver vist gairebé res, perquè la càmera se centra en el protagonista i desenfoca la resta, però el que intueixes és prou espantós per no necessitar-ne cap plànol obscè. En surts horroritzat per la banda sonora de xiscles, cops, gemecs i respiracions, reveladora i asfixiant. En surts entenent que no cal mirar d’entendre què els passa pel cap als jueus triats per allargar una vida infernal treballant per als nazis. En surts còmplice de la idea aparentment absurda del protagonista, que prioritzarà enterrar un mort que no pas salvar la vida.

En surts comprenent la desconfiança en la condició humana que he notat quan he entrevistat il·lustres pensadors jueus prou veterans per haver sobreviscut a la massacre. En surts convençut que és la desconfiança el que més i millor mostra la càmera, que és la desconfiança el que més angoixa de la mirada del protagonista, conscient que allà dins el mal és a tot arreu, no hi ha cap segon de relax, qualsevol te la pot fotre, en aquell estadi de decadència i deshumanització. I en surts agraït a un director novell brillant que fugint d’històries d’èxit i supervivència, mostrant amb tanta duresa i realisme la fàbrica de crims, negant des de l’inici cap opció de final feliç, reflecteix com poques vegades la capacitat humana per trobar una causa, un fil d’esperança i per exhibir dignitat en els escenaris més salvatges de la nostra història.

stats