Rita Barberá al país de ‘Mad Max’
Em vaig alegrar sincerament, com a mer espectador, que l’Acadèmia de Hollywood reconegués amb sis estatuetes la que per a mi és una de les millors pel·lícules de l’any passat: Mad Max: Furia en la carretera, del director George Miller, que reprèn una sèrie dels anys vuitanta del mateix realitzador però la capgira amb gran fortuna. Els tres films protagonitzats per Mel Gibson eren pur espectacle visual i especulatiu; la nova versió, en canvi, trenta anys més tard, sense renunciar a aquestes senyes d’identitat, es converteix en un conte moral que toca de ple temàtiques com els nous totalitarismes, el canvi climàtic o l’opressió contra les dones, encapçalat per dos grans intèrprets, Charlize Theron i Tom Hardy (aprofito l’oportunitat, de passada, per recomanar vivament el film Locke, en què el susdit Hardy ofereix un recital absolutament memorable en el paper d’un home tancat dins d’un cotxe).
El cas és que Mad Max: Furia en la carretera, sense deixar de ser una fantasia apocalíptica, ofereix arguments de valor per a la reflexió. Presenta un país innominat dins un món absolutament desertitzat, on l’abús de poder és la norma, on el desastre ecològic ja és un fet i on les dones tenen totes les de perdre (tot i que són les que acaben traient les castanyes del foc, mentre el suposat heroi masculí senzillament no toca voreres). Per dir-ho d’alguna manera, és una visió profundament irònica del gènere d’aventures, i al meu entendre, extraordinàriament ben trobada.
I bé, per a què serveix el gènere d’acció i aventures? Doncs per forjar metàfores que després resulten útils a la societat a la qual s’adreça, i Mad Max: Furia en la carretera és una cinta rica en aquesta mena de metàfores, que s’entenen de seguida quan es contrasta la visió del film amb la recepció de les notícies diàries. Sense anar més lluny, el cas de l’exalcadessa de València i actual senadora espanyola, com tants altres presumptes delinqüents (hem dit presumptes ), Rita Barberá. Diu que després que hagin imputat per corrupció cinquanta senyors i senyores que treballaven directament sota la seva responsabilitat política, ella és víctima d’alguna mena de conspiració mefistofèlica. Ni tan sols es presenta al seu escó al Senat, perquè afirma que és a casa seva fent les seves coses.
No hem pensat a apuntar que Mad Max: Furia en la carretera té un important component grotesc o esperpèntic, com se’n vulgui dir, però que no aconseguirà mai igualar el grotesc i l’esperpent de certes realitats, com la que viu actualment el PP i que representa com ningú Rita Barberá. En un país desertitzat, on les dones creixen i viuen per convertir-se en víctimes, i el totalitarisme, la demagògia i la violència contra els més desafavorits (penso en els ganivets de la tanca de Ceuta, també a causa del PP) es converteixen en norma. A la pel·lícula, la metàfora principal és que als personatges els falta aigua, i van assedegats tota l’estona. A nosaltres, sense arribar a aquests extrems, ens falta un sistema institucional més ben hidratat. Mentrestant ens fem nostre el desconcert de Mad Max, que es pregunta qui està més boig, si ell mateix o el món que l’envolta.
