El que no va poder ser (i III)

FRANCESC SERÉS
FRANCESC SERÉS

El darrer episodi de catalanofòbia a l’Aragó li ha tocat a l’entrenador del Lleida, Gerard Albadalejo. Es repetia aquella altra situació vergonyosa que ja va passar Raül Agné -mequinensà- quan va voler parlar en català. El futbol exposa un problema que no hauria d’existir, però a l’Aragó porten una temporada amb tot de senyals que expressen els signes dels temps. S’hi sumen les patinades de Lambán pel que fa a la literatura o el mantell falangista de la Verge del Pilar. Friccions i escalfaments: no és estrany que tot això surti a la comunitat que limita amb Catalunya, que aparegui constantment en la campanya andalusa o que els progres hereus dels vells progres acusin l’independentisme d’haver despertat la ultradreta.

Quin riure fan tots els valents que parlaven del prusés, que podien dir i fer el que volien contra l’independentisme però que ara veuen què passa quan algú es moca amb la bandera espanyola o quan la ultradreta impedeix espectacles a València... Valents i crítics amb l’independentisme i covards amb l’Estat, res que no hàgim vist abans. Per això, podem donar les explicacions que vulguem, fer un recorregut històric, apel·lar a l’entesa, recordar l’esperit de la Constitució, dir que segons els estàndards Espanya és una democràcia consolidada perquè totes les altres democràcies i bla, bla, bla...

Res, misèria. Porteu els politòlegs que vulgueu, els més joves, els més macos i mudats, que per poca sang que tinguin els caurà la teoria de vergonya. Una altra cosa és que estar bé amb el fort sempre aplani el camí i a còpia de tenir més tribuna i més altaveu, es pensin que tenen més raó, que burxar en les contradiccions de l’independentisme sigui rendible i que s’hagin fet els compungits i la foto anant a votar el Primer d’Octubre. Misèria i bla, bla, bla... No cola, no s’aguanta. Tot plegat fot mania. Fa escrúpol, aquesta mena de dreta social que amara universitat, mitjans de comunicació i justícia i que acoquina una esquerra cultural espanyola que veu que dir prusés surt gratis o té premi. I ara, què? En Dani Mateo i la revista Mongolia han comprovat que hi ha acudits que fan gràcia i d’altres que fan feredat.

Només això, ja seria molt greu, però la cosa no s’acaba aquí perquè a Catalunya té una derivada encara més perillosa, que és l’acceptació de la realitat cultural com a fatalitat, el pacte amb unes formes de pensament que s’adapten a les coordenades del poder establert. En el cas de la cultura és d’una evidència sòlida i repetida i és el principal escull després d’anys, dècades i segles de submissió. Molts dels discursos polítics i moltes de les polítiques culturals acaben repetint els esquemes que crea l’Estat.

La força és tan gran i els silencis tan antics i llargs que fins i tot el lèxic, les expressions i els arguments fan que ens rebaixem al fang cada dos per tres. ¿Com volen que en sortim si els entrenadors de futbol han de sortir a defensar la llengua? Si el marc de la discussió i de l’argumentació és tan baix, ¿com volen que no apareguin encara declaracions des de l’independentisme sobre els vuit cognoms catalans quan ja ningú no en parla? Increïble. ¿Com esperem que desapareguin els debats sobre si Rosalía és o no cultura catalana si davant la manca d’arguments propis es necessita més el debat que la seva superació? Al·lucinant. ¿Volen que parlem d’apropiació cultural? La pitjor de totes és l’acceptació del marc mental de qui et vol passar per sobre, la que impedeix que surtin els projectes propis perquè encara es viu millor a la contra. Res de nou, quan l’independentisme no té projecte, es dedica a buscar fantasmes.

És el debat més incòmode perquè és el que fa de més mal desenvolupar. S’hi barregen els afectes i les decisions personals, els implícits, la història i els diversos grups socials amb què ens relacionem i interseccionem i que ens constitueixen. Hi ha també uns conceptes complexos, vius i dinàmics, com identitat, història, cultura, que són inabastables i que fan que el debat pugui tenir unes conclusions o les contràries. Però al final, per molta teoria i per molta figura retòrica que s’hi vulgui posar, per moltes paradoxes que tingui el debat cultural, per moltes contradiccions que s’hi puguin trobar, al final, sempre hi ha una resultant, i és la dominació política, acadèmica i mediàtica d’una llengua i d’una cultura sobre unes altres.

El resultat és una cultura que s’ha de mostrar sempre permeable i oberta -quina no ho està?-, que ha contenir-se constantment i, fins i tot, fer una certa rebaixa preventiva. Fins i tot s’han escrit articles contra articles inexistents: ningú no va dir res sobre la catalanitat de Rosalía, però ja han aparegut escrits recriminant, fins i tot, la possibilitat que apareguin. Aquesta és l’apropiació cultural més perillosa, la de naturalitzar el prejudici, la d’assumir la normalitat d’un discurs imposat. Són els partits del nacionalisme fort, els que acaben qualificant de nacionalistes perifèrics els altres.

Si la dominació no té un contrapoder s’arriba al càstig i a l’escarni. El cas del ministre Borrell és paradigmàtic quan parla de l’extermini dels indis de l’Amèrica del Nord amb la frivolitat i amb la malícia que empra. Els seus companys de partit, sobretot a Catalunya, en comptes de desmarcar-se’n o de reconèixer l’esguerro, li riuen les gràcies. Han acceptat el pacte que l’Estat els reclama, saben que la cultura minoritzada no té prou força ni per demanar-los explicacions, ni per oferir-los un espai de possibilitat. Davant de la disjuntiva, trien el sarcasme, afavorir el fort en detriment del petit.

Per l’única raó que considero que paga la pena la independència és per fugir d’un marc que és una gàbia, un sostre de vidre blindat d’altura variable però sempre de sostre baix. Per la pervivència d’una cultura, que també és una cultura social, i perquè es pugui projectar amb el temps, perquè pugui aportar alguna cosa a les altres cultures. Mentrestant, faríem bé de protegir-nos. També del foc amic.

Més continguts de